Septuagenaris prodigiosos

Hi ha alguna cosa entre meravellosa i molt curiosa en el fet que algunes de les propostes més revolucionàries dels últims anys vinguin de cineastes septuagenaris. Hi ha tres casos clars. El primer, David Lynch. ¿Què hi haurà després de la tercera temporada de Twin Peaks? Ni idea, però és obvi que tota obra audiovisual que la succeeixi està condemnada a empal·lidir al seu costat. La tercera de Twin Peaks és immensa, esotèrica, subversiva... i, per tot això, impossible d’abordar sense caure en la superficialitat. Lynch, que ja ho havia trencat tot, ha tornat a trencar-ho tot.

El segon és George Miller. La seva magna Mad Max: Furia en la carretera (2015) és l’única pel·lícula recent que ha revolucionat de veritat el blockbuster; l’únic film de les seves dimensions que té en compte els canvis actuals en el cine (industrials, tècnics, narratius i expressius) i en la nostra mirada, a més de ser la cinta espectacle amb més idees i menys indolent des de principis de dècada.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

El tercer seria Terrence Malick. Entenc (o no) però no comparteixo el corrent d’antipatia cap a l’última etapa de la seva obra, la que va obrir amb L’arbre de la vida (2011). He sentit que totes les seves pel·lícules des d’aleshores són iguals, que són ridículament espirituals, que són pur Instagram. Però jo veig en elles una forma enlluernadora i artística de traduir en imatges les oscil·lacions del sentiment amorós. Té detractors, però la rellevància del Malick de To the Wonder (2012) en el cine actual, sobretot en l’independent americà, és més que evident.

És cert que sorgeixen veus personals i innovadores, i que he fet trampa al posar com a exemple tres mestres incontestables a qui s’hauria de  sumar Michael Mann. Però això no anul·la l’evidència: si busques en un cine més o menys popular, trobaràs nous directors magnífics però molt pocs tan ambiciosos, moderns i rupturistes com ells. Potser això tingui a veure amb una època massa esclava de la nostàlgia, amb un bloqueig comprensible davant un canvi d’escenari aclaparador, amb la nostra desídia com a espectadors o amb una indústria que no deixa arriscar-se a tothom. És un bon exercici preguntar-se el perquè.