Tornar als bàsics

Fa massa dies que no llegeixo, que no escric, que em costa molt de concentrar-me. El sector cultural ha quedat oblidat: quan no estem pendents de l’última llei, estem posant-nos al dia amb les ren-tadores endarrerides, o comprant perquè entre manifestació i manifestació la cosa domèstica ens patina, com diu la cançó. «Es domèstic avui me patina». La lectura és, de les coses que m’han patinat aquests dies, el que trobo més a faltar. Per això he hagut de tornar als bàsics i he començat a rellegir Mercè Rodoreda. Començo pel final, l’últim llibre que em vaig llegir seu: Quanta, quanta guerra.

Com una mena de síndrome del niu, en què comences a preparar la casa per l’arribada del fill, cada cop que tinc a tocar l’inici d’una novel·la faig una mena de recolliment i torno als autors que no m’han fallat mai. No m’importa rellegir Natalia Ginzburg, Carson McCullers o Virginia Woolf. Es tracta dels bàsics de sempre. De Quanta, quanta guerra em segueix fascinant no la història, no el personatge, no res. És el català de Rodoreda, melòdic, poètic, amb aquell ritme precís, aquell vocabulari que ja hem perdut en el dia a dia, en el català col·loquial, el que m’absorbeix.

D’una banda, sento el desencant propi, de quan acceptes que res estarà a l’altura. Per una altra, la inconsciència de llançar-te a buscar les teves pròpies paraules, les d’una llengua que d’aquí a uns anys haurà evolucionat –no m’estranyaria gens que a pitjor– i ja sonarà antiga, plena de matisos i rica.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Cada cop és igual, i alhora diferent. Dins el cap, tota la claredat. Davant de les primeres pàgines, tots els dubtes. I els bàsics de sempre acompanyant la cerimònia dels principis, amb tota la seva pompositat, amb columnes com aquesta per assegurar-se que sí, que estàs a punt de començar una altra història, que no en saps gaire encara, només que busques l’excel·lència de Rodoreda , la lucidesa en els detalls, la mirada. No la trobaràs, però hi treballaràs. Quan ni tan sols un llibre com Quanta, quanta guerra t’aguanta durant hores a les mans, és que en passa alguna de grossa.

Els últims dies, des que no llegeixo, no escric i no em concentro, m’he ocupat com mai dels bàsics. Vaig creure que no em tocaria viure-ho. H