Tots els diners que vulguis

Ho han dit a la tele: que com a mesura de protesta tothom vagi a la caixa i tregui tots els diners que vulgui o, per deixar clar que el gest vol ser simbòlic, retirin cent cinquanta-cinc euros. Gairebé se li escapa el somriure imaginant que tingués aquesta quantitat al seu compte corrent. Quin festival seria disposar de tal excedent. No, ni que volgués protestar, no podria anar a fer cua per retirar ni un cèntim. Fa temps que la seva llibreta és com el cafè amb llet quan hi tires una magdalena, cada ingrés que hi entra és xuclat immediatament per una fila de rebuts que esperen ser satisfets.

La renda mínima amb prou feines si li serveix per pagar el lloguer, l’aigua, la llum. Per menjar té tot un circuit que consisteix a fer cua a Càritas cada quinze dies, recórrer tots els súpers per trobar-hi ofertes que es pugui permetre, rescatar de les parades del mercat a última hora la fruita i verdura que el venedor llençaria però li guarda. I paciència, la pobresa requereix paciència i organització militar, sobreviure amb el mínim cada dia i anar tirant.

A la televisió parlen de la mesura de protesta i la fan somriure. De la situació que ella viu no en parlen mai. I ¿què vols? Fa tant de temps que dura que què haurien de fer, ¿estar traient cada dia un pobre per explicar les seves misèries? ¿Qui vol sortir a explicar les penúries? Més important encara, ¿qui vol escoltar un relat de carestia, així de bon matí mentre suca la magdalena en el cafè amb llet? De mal gust i tot, és. La dona ja ni se’n recorda de quan no era pobra, pobra. Anava justa, li costava arribar a finals de mes, però és que ara el que li costa és començar-lo. Com tants altres, ¿què hi vols fer?

Ben vestits i alimentats

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

El de la barba diu que ara anem molt bé i ella que espera notar-ho aviat. Els d’aquí diuen que tot se solucionarà quan haguem aconseguit, tots junts, un sol poble, l’objectiu final. Ja li agradaria creure-s'ho, ja, però els observa que van ben vestits, ben peixats, ben contents, tot i estar molt enfadats, i li costa sentir-se formant part del mateix gruix de persones a qui es dirigeixen, la gent, que som bona gent, el poble.

Ells rai, que tenen diners per gastar-se’ls en banderes i pagar-se el bitllet de tren o autobús fins a les manifestacions. Ella fa temps que amb prou feines surt del seu barri. ¿Com deu ser viure podent anar d’aquí cap allà sense restriccions perquè el preu d’un viatge en tren no és cap impediment? Ai, li costa sentir-se’n part, se’n sent una mica culpable. Li agradaria revifar el seu patriotisme, ja decidiria quin dels dos un cop reviscolada la flama, però hi té altres coses, al cap. Com ara que aviat vindrà el fred i haurà de trobar maneres més barates d’escalfar-se.