Política i responsabilitat

Per a Catalunya, aquests dies han de ser aquells en què per fi la política agafi el timó de la crisi d’Estat que vivim. Marcats amb vermell a l’agenda de finals de setmana els plens en què el Senat aprovarà l’aplicació de l’article 155 i el Parlament debatrà sobre aquestes mesures (amb la possibilitat de la declaració d’independència a sobre de la taula), el temps corre cap a decisions que, si es prenguessin, dibuixarien un panorama molt incert i preocupant. La crisi que, per acotar-la, va començar amb les sessions del Parlament el 6 i el 7 de setembre, ja ha causat importants danys econòmics i polítics, i processos judicials amb enormes repercussions per als afectats. Si aquesta setmana acaba amb l’aplicació del 155 dur decidit pel Govern i/o la declaració d’independència, l’autogovern de Catalunya tal com el coneixem haurà acabat, un fet que pot tenir conseqüències polítiques, econòmiques i de pau social transcendentals.

És l’hora de la política, doncs. Per això s’ha d’aplaudir la idea que el president Carles Puigdemont vagi al Senat per explicar la seva postura. La Cambra alta té al davant la funció constitucional d’aprovar les mesures que el Govern ha dissenyat dins de l’article 155. El PP gaudeix de majoria absoluta al Senat i, a més, compta amb el suport del PSOE i de Ciutadans. L’aprovació de la intervenció està garantida si no hi intervé una negociació. Que Puigdemont vagi al Senat –cosa que no va succeir en l’última conferència de presidents autonòmics– descarregaria tensió i obriria la porta a l’acció de la política. Pío García-Escudero, president del Senat, ha d’acomodar tan bé com pugui el president català.

És imperatiu que aquests dies estiguin marcats per una frenètica activitat política. Massa temps i massa oportunitats s’han desaprofitat les últimes setmanes, mesos i anys cavalcant en l’immobilisme i la unilateralitat. L’enquesta publicada el cap de setmana per EL PERIÓDICO indica que la majoria dels catalans no volen ni el 155 ni una DUI, i això és exactament amb el que ens podem trobar a finals de setmana. No es tracta de solucionar aquesta gravíssima crisi en uns dies, però sí d’encarrilar-la i guardar els botons nuclears. Toca, encara que sigui en el temps de descompte, un exercici de responsabilitat.