ANÀLISI

¡Ja n'hi ha prou!

L'exministra Trujillo, carregada d'odi, ha cridat al boicot a una marca d'aigua de capital francès i font castellana

2
Es llegeix en minuts
zentauroepp4337076 trujillo171023202347

zentauroepp4337076 trujillo171023202347 / AGUSTIN CATALAN

Confesso que quan a la manifestació del 8 d’octubre vaig sentir Josep Borrell demanant que no es fes boicot als productes catalans vaig caure una vegada més del cavall. Aquesta mena d’actituds –em va passar el mateix quan el boicot del cava amb motiu de l’Estatut i amb la Leche Pascual pel trasllat de les seves instal·lacions– no les entenc. Els consumidors s’han apoderat, però el seu poder té sentit quan es tracta de defensar-se dels fabricants, sigui per demanar-los més qualitat del producte o del servei, o sigui per exigir un preu i un tracte justos. Però el que no em cap al cap és deixar de comprar un producte que m’agrada per les idees del seu fabricant o, encara més, per les idees dels veïns del seu fabricant, sigui català, madrileny o islandès. I encara menys quan es tracta d’empreses cotitzades en borsa en què resulta gairebé impossible saber l’origen dels seus accionistes. Això és més o menys el que li ha passat a la inefable exministra María Antonia Trujillo que es va deixar portar per l’odi i va deixar anar un tuit a l’altura dels millors trolls indepes, anunciant que deixaria d’anar a un restaurant de capital nord-americà per haver-li servit una aigua d’una font castellana en un envàs amb una marca de reminiscències catalanes però cotitzada a la borsa francesa. Pitjor, impossible. Perquè tampoc tindria sentit que ho fes si la font seguís estant a Catalunya, ¿A qui perjudicaria que ella deixés de comprar aquella marca? ¿A un treballador de la font votant del PSOE cabrejat amb el processisme? ¿I a qui beneficiaria que comprés una altra marca? ¿A un accionista català d’una empresa andalusa que fos un independentista acèrrim? No, prefereixo no saber què voten ni què pensen els proveïdors dels meus productes favorits, excepte si utilitzen nens o es dediquen al tràfic de blanques. 

 Tan irresponsable com l’unilateralisme ha sigut l’espiral d’odi generat en algunes parts d’Espanya. Com explicava Rosa María Sánchez en la seva crònica d’aquest dilluns, juntament amb la inseguretat jurídica –que afecta especialment els bancs i empreses cotitzades–, algunes empreses han canviat la seva seu fiscal per eludir el boicot dels que cancel·laven les seves comandes únicament i exclusivament pel domicili de l’emissor de la factura. La marxa d’empreses no és una banalitat, l’unilateralisme independentista n’ha sigut el detonant, però l’agreujant és una mena d’odi tan o més preocupant que el del bar de Pineda que investiga la fiscalia per impedir l’entrada dels policies nacionals. En aquest mena d’assumptes, en la identificació del que és català, o espanyol, amb una determinada idea política es funda una part del problema de fons que vivim en la dimensió desconeguda. Els que s’acarnissen amb l’Espanya ens roba i amb els trols 'indepes' haurien de ser igual d’intransigents amb actituds com les de l’exministra Trujillo mentre que els que aplaudeixen l’exministre Borrell haurien d’escoltar-lo  amb la mateixa atenció quan no parla de Puigdemont o de Junqueras. És intolerable que el boicot es doni per descomptat perquè agredeix qui no estem segurs que sigui agressor. I consagra els pitjors tòpics dels uns i dels altres.