Déus antics

De sobte, vés a saber per què, m’he recordat dels déus de l’Antic Egipte. Alguna cosa m’ha fet pensar en tots aquells déus que van acompanyar Anubis durant més de 3.000 anys fins que en van arribar altres a substituir-los.

No és necessari ser un apassionat de l’egiptologia per saber alguns dels seus noms. Els crucigramistes estan més que familiaritzats amb el déu egipci de dues lletres, Ra, el déu del sol de cap de falcó. També els vam estudiar al col·legi, on vam conèixer altres déus antics, els dels grecs i els romans, amb aquella inquietud que causava que canviessin de noms, d’una cultura a una altra, no només perquè suposava haver de memoritzar més noms per als exàmens. Així, sense més ni més, Zeus es convertia en Júpiter, Afrodita en Venus o Cronos en Saturn, com els artistes que necessitaven noms més sonors per al mercat internacional. Alguna cosa vam aprendre també dels inques i els asteques, tan ferotges i impronunciables. I els nostres coneixements sobre déus antics segueixen creixent: l’òpera ens va presentar els germànics;  algunes pel·lícules recents han despertat l’interès per les sagues escandinaves. Però els egipcis sempre han tingut un atractiu especial.

   

 Qui més qui menys els coneix gràcies als tebeos, els documentals, les pel·lícules d’aventures, les sèries infames en què, segons el grau de deliri dels guionistes, comparteixen pantalla amb Thor o Apolo. Així ens hem familiaritzat amb noms com Amon, Isis, Osiris, Horus, Seth, Bastet, Anubis, per citar els més populars.  

El pes i el lloc d’aquests déus al panteó no va ser sempre igual durant els aproximadament 3.000 anys que va durar el que anomenem l’Antic Egipte. Variava segons quina ciutat dominava, quin faraó governava… Però això ho sabem ara. Per als que van viure en aquells temps les coses semblaven immutables: Ra és el déu principal, «per descomptat». Osiris és el déu principal, «és així». Amon és el déu principal, «¿qui, si no?».

El mateix passa amb la fosca figura de Seth, el de cap d’os formiguer, que va matar el seu germà Osiris perquè, quan el seu pare, el déu creador Geb, va repartir el món a Osiris li van tocar les terres fèrtils, i a ell, el desert. Després de matar el seu germà, Horus, el fill d’Osiris, el va desterrar al desert. Allà es va dedicar, segons uns a provocar les mortals tempestes de sorra, segons altres, a protegir les caravanes que solcaven el seu desert. I és que 3.000 anys de divinitat donen per a molt. Segons en quina dinastia visqués, va haver-hi qui va passar la seva existència adorant-lo i va haver-hi qui el va témer tota la seva vida. Avui, les dues coses semblen un absurd.

    

La majoria de les creences antigues, fins i tot les més cruels, ja tenen una pàtina retro, que permet a la nostra arrogància de persones del segle XXI suposar que el nostre grau superior de cultura ens fa immunes a caure en ximpleries com venerar  una deïtat amb cap d’os formiguer. Els déus antics ens semblen absurds. Absurds a la vegada que altament decoratius, ja que els trobem en restaurants, perruqueries, halls d’hotels, bijuteries, samarretes. Però en aquests déus hi va creure molta gent. I els seus sacerdots van exigir rituals, submissions, humiliacions, sacrificis, béns, devoció, amor, por, fanatisme. Ens inspira pena i riure pensar que algú matés o morís per un déu amb cap d’os formiguer.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

D'aquí, posem-hi, mil anys, si encara hi ha vida humana al planeta, potser a algú li cridarà l’atenció el nostre moment actual, aquest petit episodi de la història en aquest petit punt del planeta. Potser es posen de moda els símbols pels quals tant es clama aquests dies. Igual que ens fem un embolic amb els noms dels déus (¿Anubis era el del cap de xacal o d’hipopòtam?) es faran un cacau i decoraran restaurants, perruqueries, halls d’hotels, bijuteries, samarretes amb tres franges grogues i vermelles o toros amb barretina. Com quan en una botiga de xinesos veus una gorra de beisbol on hi diu Barcelona i porta un dibuixet barroer de la Cibeles i penses «¡que totxos!» a la vegada que t’adones que, vistes des de la Xina, es tracta d’una distància i unes diferències molt petites i que som nosaltres, en el nostre narcisista meliquisme, els que ens hem entestat a engrandir-les. 

Els nens del futur es preguntaran: «¿Per què es barallaven?». I els pares, sense ganes de llegir les notes a peu de pàgina, els diran. «No importa, no entra en l’examen». Ens contemplaran amb el somriure una mica melancòlic que desperten les coses que ens fan gràcia i ens fan pena a la vegada. Bé, això només si la humanitat segueix existint, és clar.