Trump i Netanyahu, dos piròmans de la mà

Des d’abans de seure a la Casa Blanca, Donald Trump va deixar molt clara la seva obsessió per afluixar llaços amb el món per fer realitat el seu somni d’«EUA, primer». La seva política exterior ha suposat un cop letal al multilateralisme, però ha tingut en Benjamin Netanyahu un bon instigador a l’hora de prendre les decisions de no certificar el compliment per part de l’Iran de l’Acord Nuclear i de retirar-se de la Unesco. L’aliança entre dos piròmans per apagar el foc que consumeix el Pròxim Orient des de fa anys és el pitjor que li podia passar a aquesta disputada regió. L’acord nuclear amb l’Iran, aconseguit després d’àrdues negociacions dels cinc membres permanents del Consell de Seguretat de l’ONU més Alemanya (5+1) amb el règim dels aiatol·làs, va ser valorat per gran part de la comunitat mundial com un èxit diplomàtic rotund i una fita històrica contra la proliferació atòmica. Únicament el Govern israelià es va oposar a qualsevol entesa amb Teheran i va rebutjar el pacte fins i tot abans de llegir-lo.

Netanyahu i Obama es van reunir en un ambient agre en més d’una ocasió i cap va aconseguir doblegar-li el braç a l’altre. Trump, no obstant, va caure sobre el Govern israelià com el mannà i no han trigat a aparèixer les primeres conseqüències.

En paraules de l’inquilí de la Casa Blanca, entre els motius per retirar els Estats Units de l’organització de les Nacions Unides dedicada a la Cultura, la Ciència i l’Educació, destaca que manté «contínues posicions antiisraelianes». Poc després, per seguir amb la pantomima que no havia sigut l’inspirador de Washington, Tel Aviv va anunciar la seva retirada amb el mateix pretext. A ningú se li escapa, no obstant, que Netanyahaau perseguia aquest moment de glòria des que el 31 d’octubre del 2011 la Conferència General de la Unesco va votar a favor de l’ingrés de Palestina en aquesta organització, com a membre de ple dret, és a dir, com un Estat.

Obama ja va castigar la Unesco per reconèixer Palestina congelantli l’aportació dels EUA, que suposava el 22% del pressupost, encara que l’administració de l’organització el registra com a pendent de pagament, fet que significa que Washington li deu uns 550 milions de dòlars. Les esperances que pagui són exigües. La sortida està prevista per al 31 de desembre de 2018. Abans que Obama, Ronald Reagan –que era com Trump, però sense Twitter– va acusar la Unesco el 1984 de «prosoviètica» i en va retirar els EUA, que no hi va reingressar fins al 2002.

Encara que la ruptura de Trump amb aquesta institució és lamentable, igual que l’abandonament de l’Acord de París contra el canvi climàtic o de l’Associació Trans-Pacífica (TPP), el més preocupant és el rebuig a reconèixer la importància que té per a la pau mundial l’acord iranià. La retirada unilateral dels EUA d’aquest pacte internacional hauria sigut tan escandalosa que Trump va preferir deixar en mans del Congrés la decisió d’imposar noves sancions a la República Islàmica. Aquell mateix dia, Yukiya Amano, director de l’Organisme Internacional per a Energia Atòmica (OIEA), encarregat de vigilar el compliment del pacte, va certificar que l’Iran «està respectant els compromisos adquirits». Els altres firmants del 5+1 segueixen subscrivint tot el text. La campanya israeliana per sumar adeptes a la seva causa antiiraniana agreuja la inestabilitat d’una regió tremendament volàtil. La ruptura el juny del Consell del Golf, que lidera l’Aràbia Saudita i reunia les monarquies de la zona, revela les aliances que es teixeixen sota el tauler del Pròxim Orient per encerclar l’Iran, cosa que pot desfermar un incendi colossal. L’Aràbia Saudita, juntament amb els Emirats Àrabs Units, Bahrain i Egipte van trencar relacions amb Qatar i van suspendre les comunicacions marítimes, terrestres i aèries amb el diminut país. Una de les condicions per restablir-les és que posi punt final a la seva relació amb la República Islàmica.

L’Iran no és un país qualsevol. Com ja va demostrar en la seva llarga guerra contra Saddam Hussein –quan el dictador iraquià era amic dels EUA i el Pentàgon li subministrava les armes per a la contesa– no es pensa acovardir si l’ataquen i els seus míssils que tenen capacitat per a arribar fins a territori israelià, i això podria desencadenar un altre holocaust nuclear molt més mortífer que el d’Hiroshima i Nagasaki. Israel té entre 80 i 400 caps nuclears, i tecnologia per llançar-los des de terra, mar i aire.

Notícies relacionades

Trump trenca amb la tradicional solució de dos estats per al Pròxim Orient

Naturgy: no tots els fons són iguals

Al Pròxim Orient hi ha una necessitat urgent de contenció. La regió ha sigut una de les més castigades pels enfrontaments subsidiaris de la guerra freda i s’ha convertit en un terrorífic arsenal. En aquest polvorí, la creixent influència de Netanyahu sobre Trump és més que alarmant.

Periodista.