En una platja sueca

Divendres passat vaig trepitjar la platja de pedres on Ingmar Bergman va rodar fa 60 anys El setè segell. Es diu Hovs Trobar, està al sud de Suècia, a la regió de Skane, a una hora i mitja de Malmö. EFA, l’Acadèmia de Cine Europeu de la qual formo part, atorgava al paratge el segell de Tresor del Cine Europeu, una distinció que a Espanya ja té Cardona perquè allà va rodar Orson Welles Campanades a mitjanit. L’Acadèmia Europea busca recordar als europeus que passin per allà, siguin cinèfils o no, que el cine és un codi d’imatges i emocions que ens permet relacionar-nos més enllà de les fronteres, l’idioma i el temps o el lloc que habitem.

Es rendeix així homenatge tant als tècnics i actors que van fer un film memorable, com als espectadors del passat i del present. Perquè el cine, com els llibres, la música o el teatre, té la propietat de viatjar en el temps, perquè està fet, més que de cel·luloide o impulsos electrònics, de l’experiència que recrea. Dècades després que un grup de suecs recreessin en una platja rocosa una partida d’escacs entre un cavaller medieval i la mort, una altra generació seguia veient-la i aterrint-se quan s’emetia per televisió a Espanya. 

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

En una Europa on van en augment moviments nacionalistes i euroescèptics, el modest missatge del cine i els cineastes és més units, més Europa. La prova és que de tots els membres de l’Acadèmia de Cine Europeu, els que vam fer l’esforç per viatjar fins allà i no perdre’ns la cerimònia en un plujós dia d’octubre vam ser una britànica i una espanyola, països sacsejats per les ruptures. Totes dues sabem que del mar del Nord al Mediterrani i a l’Atlàntic, la pega que ens uneix és la cultura, les narracions amb què ens identifiquem.

Diuen que a Bergman no li agradava cridar: «¡Talla!», com solen fer els directors. Deia: «¡Gràcies!». Doncs això. No tallem llaços. Donem gràcies als que fan més per unir-nos que per separar-nos. Existeixen. Comencem a escoltar-los.