Finestra d'auxili

En una platja sueca

El modest missatge del cine i els cineastes en aquests dies és 'més units, més Europa'

1
Es llegeix en minuts
jcsorribes6735513 file    legendary swedish film director ingmar bergman  righ161109170601

jcsorribes6735513 file legendary swedish film director ingmar bergman righ161109170601 / JANERIK HENRIKSSON

Divendres passat vaig trepitjar la platja de pedres on Ingmar Bergman va rodar fa 60 anys El setè segell. Es diu Hovs Trobar, està al sud de Suècia, a la regió de Skane, a una hora i mitja de Malmö. EFA, l’Acadèmia de Cine Europeu de la qual formo part, atorgava al paratge el segell de Tresor del Cine Europeu, una distinció que a Espanya ja té Cardona perquè allà va rodar Orson Welles Campanades a mitjanit. L’Acadèmia Europea busca recordar als europeus que passin per allà, siguin cinèfils o no, que el cine és un codi d’imatges i emocions que ens permet relacionar-nos més enllà de les fronteres, l’idioma i el temps o el lloc que habitem.

Es rendeix així homenatge tant als tècnics i actors que van fer un film memorable, com als espectadors del passat i del present. Perquè el cine, com els llibres, la música o el teatre, té la propietat de viatjar en el temps, perquè està fet, més que de cel·luloide o impulsos electrònics, de l’experiència que recrea. Dècades després que un grup de suecs recreessin en una platja rocosa una partida d’escacs entre un cavaller medieval i la mort, una altra generació seguia veient-la i aterrint-se quan s’emetia per televisió a Espanya. 

Notícies relacionades

En una Europa on van en augment moviments nacionalistes i euroescèptics, el modest missatge del cine i els cineastes és més units, més Europa. La prova és que de tots els membres de l’Acadèmia de Cine Europeu, els que vam fer l’esforç per viatjar fins allà i no perdre’ns la cerimònia en un plujós dia d’octubre vam ser una britànica i una espanyola, països sacsejats per les ruptures. Totes dues sabem que del mar del Nord al Mediterrani i a l’Atlàntic, la pega que ens uneix és la cultura, les narracions amb què ens identifiquem.

Diuen que a Bergman no li agradava cridar: «¡Talla!», com solen fer els directors. Deia: «¡Gràcies!». Doncs això. No tallem llaços. Donem gràcies als que fan més per unir-nos que per separar-nos. Existeixen. Comencem a escoltar-los.