Rajoy activa un 155 dur

El diàleg polític dins la legalitat és l'única sortida possible de la gran crisi generada a Catalunya

3
Es llegeix en minuts
Rajoy activa un 155 dur

Sergio Barrenechea (EFE)

El xoc de trens era això. La deriva unilateral del Govern encapçalat per Carles Puigdemont, plasmada en les nefastes sessions parlamentàries del 6 i el 7 de setembre, el referèndum de l’1-O suspès pel TC i l’assumpció dels seus resultats, ha donat com a fruit l’aplicació de l’article 155 de la Constitució per part del Govern amb el suport del PSOE i de Ciutadans. Més enllà de les arrels profundes del conflicte polític, el Govern català i la majoria que li dona suport al Parlament (Junts pel Sí i la CUP) han col·locat Catalunya fora de l’ordenament constitucional i estatuari i, en un mes vertiginós, han creat una crisi que amenaça de devorar 40 anys de pacient construcció de l’autogovern de Catalunya. L’objectiu del Govern, en paraules de Rajoy, no és suspendre l’autogovern de Catalunya, sinó retornar les institucions catalanes a la legalitat. Per a això ha preparat un dur paquet de mesures que ara ha de ser ratificat pel Senat.

La intervenció decidida en Consell de Ministres preveu la destitució del president de la Generalitat i del Govern en ple i la limitació de poders del Parlament. Cada ministeri passarà a gestionar les conselleries i tindrà poder de veto sobre les decisions que prengui el Parlament. Rajoy s’arroga la potestat del president de la Generalitat de convocar eleccions en un termini màxim de sis mesos, sempre que així ho consideri, ja que la intervenció podrà ser prorrogada. Altres mesures inclouen obligar els mitjans de comunicació públics a emetre «una informació veraç, objectiva i equilibrada, respectuosa amb el pluralisme polític, social i cultural» i mesures disciplinàries —laborals i penals— contra els funcionaris que desobeeixin.

L’article 155 és un mecanisme d’autodefensa de la Constitució i, com a tal, la intervenció decidida ahir pel Consell de Ministres forma part de l’ordenament constitucional de l’Estat. Ara bé, el seu desenvolupament i abast responen a una decisió política, i en aquest sentit el paquet decidit pel Govern dista de ser la intervenció quirúrgica i puntual de què es parlava dies enrere. Aquesta duresa s’explica en part per la voluntat d’evitar que es repeteixin alguns dels excessos de les últimes setmanes: rebel·lia davant les sentències del TC, destinar fons públics al projecte independentista, la tebior dels Mossos d’Esquadra en l’aplicació de disposicions judicials o l’emissió de propaganda independentista en els mitjans públics.

L’aplicació pràctica de la intervenció s’entreveu molt complexa (per exemple, en les funcions del Parlament, la tasca de control del Govern, la situació dels funcionaris, i el paper dels mitjans públics), i cal confiar que la tramitació al Senat serveixi per suavitzar les arestes més afilades. Però no cal enganyar-se: el cop que a l’autogovern de Catalunya implicaria l’aplicació del 155 és socialment molt dolorós i políticament incert. Ahir, desenes de milers de persones es van manifestar al carrer, en la primera mostra d’una repulsa que serà ferma i nombrosa. L’enquesta que va publicar dissabte EL PERIÓDICO mostra que la majoria dels catalans s’oposen tant a una declaració d’independència com al 155.

Cap de les dues coses ha passat encara. Aquesta és l’única taula de salvació d’esperança a la qual és possible agafar-se en moments tan nefastos. En el seu discurs institucional, Carles Puigdemont ahir va ser molt dur amb Rajoy, i va anunciar que convocarà el Parlament per decidir la resposta a l’Estat i «actuar en conseqüència». Perquè l’article 155 entri en vigor és necessària una tramitació de diversos dies al Senat. Encara no ha passat res irreparable, doncs, més enllà del dany ja infligit. Més que mai és el temps de la grandesa i la responsabilitat política, d’encarrilar per la via política un conflicte que ja està desbocat. El retorn de les institucions de la Generalitat a la legalitat i que, per tant, l’article 155 no entri en vigor, és avui l’únic full de ruta possible, i cal exigir als nostres dirigents que s’hi apliquin, pel bé de tots.