L'educació sexual

Mai hem parlat de sexe

En la pubertat, la vergonya ens va aïllar de les altres, dels nostres cossos i del nostre propi desig

4
Es llegeix en minuts
icoy16863327 milena busquets160921165100

icoy16863327 milena busquets160921165100 / FERRAN NADEU

Me la vaig trobar un dia a peu de carrer i em va sorprendre veure-la amb mocador. Era una antiga companya de classe. La recordava molt perquè era irreverent, alegre, semblava gaudir de la vida sense amoïnar-s’hi gaire. ¿Com es pot viure la vida als catorze o quinze anys si no és alegrement? Però en el nostre cas aquesta era l’edat en què començaven les preocupacions, en què tot canviava. Teníem privilegis en tant que nenes que s’acabaven just quan començava la pubertat, encara que ningú es prenia la molèstia d’explicar-nos que el canvi era precisament per això, que havíem passat a ser dones, desitjables, sexuals, i se’ns havia de vigilar de ben a prop, no fos cas que portéssim alguna desgràcia a les nostres famílies. I les desgràcies, totes terribles, anaven des de ser vistes al carrer parlant amb algun noi fins a escapar-nos amb un cristià i deixar un trasbals de per vida als qui ens havien dut aquí per donar-nos una vida millor.

Admirava secretament aquella noia que sempre reia, sobretot amb els nois, perquè era capaç de ser ella mateixa a pesar de les estrictes normes que regien les nostres vides de noies que ja són dones. Explicava les seves aventuretes, si jugàvem a El conejo de la suerte i li tocava a ella fer un petó al noi que li agradés, s’aixecava tota decidida i plantava els seus llavis en els del més guapo de la classe, rient sempre. Un fet que era absolutament normal per a la resta de noies, però que per a nosaltres era un acte de transgressió absolut. Es necessitava una bona dosi de coratge per fer-ho. Per això l’admirava, perquè el seu desig no semblava distorsionat per aquell control ferri de la sexualitat al qual estàvem sotmeses. Si haguéssim llegit El conte de la criada només l’hauríem trobat una mica exagerat, però no l’hauríem considerada una distopia.

Un dia va venir una llevadora a fer-nos una xerrada i en acabar-se unes quantes noies ens vam reunir a part amb ella, per parlar amb més confiança. Les preguntes que no van trigar ni un segon a sortir i que semblava que les formuléssim totes a l’hora eren sobre el que més ens inquietava: l’himen, si existia o no existia, si es podia perdre fent altres coses que no fos la penetració, si sagnava el primer cop, si molt o poc. Entre nosaltres no n’havíem parlat mai, del tema, però de sobte en aquell petit comitè de noies va brollar com una preocupació col·lectiva més que individual. El malestar era evident, però ni nosaltres no li havíem pogut posar nom, donar-li un cos verbal prou concret per visualitzar els nostres neguits. Fet i fet no havíem pas rebut instruccions clares sobre aquells epitelis tendríssims que deia la Carme Riera, ningú ens n’havia parlat directament perquè el sol fet de parlar-ne ja era una cosa vergonyosa. I la vergonya ens aïllava de les altres, ens aïllava dels nostres propis cossos, ens aïllava del nostre propi desig. Només sabíem les conseqüències terribles que podia tenir el fet de no «cuidar-nos» prou, el fet de posar en risc aquell misteri preuat que dúiem entre les cames sense saber ben bé què era. I les normes estrictes que regien les nostres vides no eren més que per preservar aquell tresor tan importantt.

Leila Slimani, la premi Goncourt d’origen marroquí, ha escrit el llibre Sexe i mentides, de moment només en francès, on recull el testimoni d’unes quantes dones que li parlen de la seva vida sexual i de les conseqüències sobre la seva intimitat del sistema que encara regeix la societat marroquina, un sistema en el qual elles sempre són en el punt de mira. En aquest cas les normes no són només familiars, sinó que és la llei mateixa la que s’encarrega de reglamentar la vida sexual dels ciutadans. La prohibició de les relacions fora del matrimoni –sigui abans, després o durant aquest– condiciona enormement el desig.

Notícies relacionades

En aquells anys de finals d’EGB, al grup de noies que ens vam reunir amb la llevadora ens hauria anat bé llegir els testimonis que recull Slimani. Hauríem descobert que no érem les úniques i que les nostres inquietuds derivaven d’un sistema que està obsessionat amb el sexe en general, però molt especialment amb el de les dones. Hauríem entès que no sentir vergonya de les pròpies carns no era una anomalia, sinó la prova que gaudíem d’una bona i vigorosa salut.

Però vam seguir els nostres camins, cadascuna buscant les estratègies possibles per sobreposar-se a la repressió. Algunes van marxar de seguida que van poder, d’altres van seguir el guió establert de casar-se aviat i tenir fills. A la noia que sempre reia me la vaig trobar amb mocador i no em va caldre ni preguntar-li perquè el duia. Des que el porto que em deixen en pau, faig el que vull i ells ni se n’adonen, però com que vaig tapada, estan tranquils.