Els tennistes apalancats

Estàvem en un d’aquells partits llarguíssims de tennis en què els jugadors, exhaustos, s’apalanquen al fons de la pista i es limiten a tornar les boles amb l’esperança que l’altre falli. A l’espera d’errors no forçats. Esgrimeixen les raquetes amenaçadorament i llancen crits guturals (mai paraules intercanviant idees) però només demoren i esperen. I es van produint els errors. Decisions del Parlament vulnerant les seves pròpies regles, no només les de la Constitució sinó també l’Estatut. Excessos policials i la seva derivada: nul·la autocrítica malgrat l’evidència, transcendència i repercussió internacional d’uns abusos contra resistents pacífics. Intentar fer creïble la ficció de la via del diàleg quan les dues parts no estan disposades a cedir ni un mil·límetre en les seves respectives exigències finals: la independència, sí o no. Empresonar sense fiança personalitats civils emblemàtiques sense que hi hagi proporcionalitat amb el que gairebé tots considerem com a mereixedor de la cel·la preventiva fulminant. Negativa a aclarir (a catalans, espanyols, UE, opinió pública internacional) l’abast d’una solemne intervenció presidencial pública. Mentides propagandístiques contínues. 

    

El català torna altre cop la pilota, que toca la xarxa i passa al costat del gallec. Aquest demana la comprovació amb l’ull de falcó. Però el català torna a llançar tocant la xarxa i llavors la raqueta del gallec comença a descendir dibuixant un mat. Dues legitimitats estan encarades: el dret dels pobles a disposar del seu futur si una majoria absoluta incontestable dels seus ciutadans ho desitja i el dret d’un Estat a fer complir les lleis. És un pols entre lleis no escrites i lleis vigents aprovades democràticament. Són dues veritats –tot i que amb matisos i limitacions– enfrontades, encara que amb el llast essencial que la majoria de l’independentisme no sigui constatable. Conflicte inevitable.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

    

Les expectatives ho empitjoren tot. A curt termini sembla segur que guanya l’Estat. Té la llei vigent a favor seu, força per aplicar-la, i suport internacional perquè el conflicte es dirimeixi en el seu terreny: el constitucional i l’estatutari. I el risc immediat d’empobriment ­econòmic i social català. Però a llarg –o no molt llarg– termini el favorit és el secessionisme. Per creixement progressiu de la seva base social (entre altres factors pel demogràfic) si Espanya no inicia una reforma constitucional profunda compartida amb tots els pobles del seu mosaic plurinacional, cosa que ara sembla improbable tot i els anuncis propagandístics. L’expectativa d’aquestes dues victòries contraposades, no la raó, és el que ara impossibilita res que no sigui una pròrroga malcarada, desestabilitzada i desestabilitzadora de la situació actual. Perquè l’enuig ja és irreversible després d’aquesta crisi de l’1-O. Ara els tennistes ja juguen contra nosaltres, no entre ells dos.