Tardor a Europa

En les reunions dels líders europeus, el sopar informal de la vigília sol donar per a molt. El d’ahir va començar amb un discurs emotiu de Theresa May explicant que ningú expulsarà els europeus que viuen al Regne Unit, que són estimats i que espera que s’hi quedin a viure amb les seves famílies malgrat el brexit. Els sopars acaben sent el bàlsam per relaxar la tensió abans d’entrar en matèria. Però no només donen per parlar dels temes d’agenda, sinó també per a aquells altres que encara que no figurin oficialment, com la tensió independentista a Catalunya, corren tan lliurement pels passadissos de la cimera com els assessors dels líders.

Aquestes reunions són així: un dia i mig de trobades oficials on gairebé tot està preparat i espais informals on s’acaben macerant acords i intercanvis. La sortida del Regne Unit és sens dubte el tema estrella d’aquesta reunió. Brussel·les sap que Londres se n’ha d’anar i encara que al Regne Unit hi ha acord per sortir, no hi ha una visió de com fer-ho. Presionada en el seu propi partit perquè abandoni les negociacions i les deixi en mans del sector més dur, el que no vol acords, May ha vingut a arrencar un comunicat final que parli d’una sortida, però en termes suaus. Llenguatge amable durant el sopar per aplacar inquietuds i fer front a una situació que encara no sabem com es pot acabar i que es pot arrossegar fins a la pròxima cita.

No hi ha cimera sense crisi i encaque aquesta sigui la més gran , el relat del que passa a Espanya no és un assumpte menor. El més curiós és que tant en una com en una altra, Europa fa front a aquests tràngols amb una visió cohesionada i única. Per a la Gran Bretanya obrir la porta a una negociació tova, per a Espanya suport al marc legal. Encara que no sorprengui, ni May quan torni a Londres ni Mariano Rajoy quan ho faci a Madrid trobaran escenaris tan cohesionats.

L’eix francoalemany

Notícies relacionades

El Regne Unit suspèn el primer examen del 'brexit'

Macron i Merkel fan pinya amb Rajoy en vigílies del 155

Potser el primer símptoma de l’inici d’una nova etapa a la Unió Europea. Cohesió al voltant de l’eix francoalemany amb símptomes d’una economia en recuperació que apunta un horitzó millor. Fins i tot Turquia, històricament lloc de discrepància entre els líders europeus, apareix en aquesta cimera amb una posició comuna molt crítica amb la regressió del govern d’Erdogan, a qui per una altra banda se li seguiran pagant els seus serveis per mantenir la porta tancada. Però ni tan sols això divideix. La immigració, l’hemorràgia que va acabar qüestionant la mateixa idea d’Europa, s’ha aconseguit frenar. Poc importa com, la qüestió és que no planteja discrepàncies.

 Com una tardor de fulles caigudes, deixant enrere aquestes crisis ens han quedat les seves pitjors seqüeles. Ni el brexit ni la crisi entre Catalunya i Espanya són aliens a l’ascens dels nacionalismes, però a Europa avancen populismes d’extrema dreta ultranacionalista. Ja no són l’excepció dels països de l’Est. A França, Alemanya i recentment a Àustria comencen a tocar poder. Absents en aquesta cimera de tardor, són la verdadera amenaça al futur comú.