L'hora del 155

Els pitjors presagis s’han complert: després de rebre per segona vegada una carta de Carles Puigdemont que no responia als requeriments que li havia transmès, Mariano Rajoy ha posat en marxa formalment el mecanisme per aplicar a Catalunya l’article 155 de la Constitució i intervenir la Generalitat. Amb el suport explícit de les potències de la UE aconseguit ahir al Consell Europeu a Brussel·les, i l’estreta col·laboració del PSOE, Rajoy ha convocat per dissabte un Consell de Ministres extraordinari per impulsar un paquet de mesures que poden suposar la congelació de competències i la substitució de càrrecs del Govern. Es consuma amb tota la seva cruesa el que durant molt temps va ser un dels eufemismes de què està carregat el procés: el xoc de trens institucional. La víctima és l’autogovern de Catalunya.

És la conseqüència directa de la deriva unilateral, fora del marc legal constitucional i estatutari, de la Generalitat. Hi ha moltes causes i arrels polítiques d’aquesta crisi d’Estat (a les quals el PP no és aliè ni de bon tros), però si el 155 ha deixat de ser un fosc article per ser una realitat és responsabilitat del Govern i del seu president, Carles Puigdemont. En la seva missiva d’ahir, el president per fi va acceptar (encara que de forma obliqua) que el 10 d’octubre no es va declarar la independència de Catalunya al Parlament, encara que va amenaçar amb fer-ho en cas que l’Executiu posés en marxa els mecanismes de l’article 155, cosa que Puigdemont sabia perfectament que passaria en cas que decidís seguir fora de la legalitat. En la missiva, Puigdemont dona per bons els resultats de l’1-O, un referèndum que no va tenir garanties democràtiques (com van indicar els observadors internacionals) i que es va convocar i es va celebrar a l’empara de la llei del referèndum, primer suspesa i després considerada il·legal pel Tribunal Constitucional (TC).

Són aquest text i el de la llei de transitorietat, aprovats tots dos en les nefastes sessions parlamentàries del 6 i el 7 de setembre, els que situen fora de la llei la Generalitat, i a aquests apel·la, encara que sense citar-los, Puigdemont quan assumeix els resultats de l’1-O i quan avisa que pot enviar en qualsevol moment aquests resultats al Parlament per a una declaració unilateral d’independència (DUI). Els dos fets –unes lleis il·legals o suspeses pel TC i l’amenaça de la DUI– no deixen cap més sortida a Rajoy que impulsar l’article 155. Així ho entenen dos dels tres principals partits de l’oposició i les potències europees, amb Angela Merkel i Emmanuel Macron al capdavant. Del que es tracta és de tornar Catalunya a la legalitat i garantir els drets de tots els ciutadans catalans, no només d’aquells que combreguen amb el projecte independentista.

NO HI HA PRECEDENTS de l’aplicació d’aquest article, així que ara és responsabilitat del PP i del PSOE trobar la manera de desenvolupar-lo de forma quirúrgica i limitada en el temps, de manera que es perjudiqui el mínim possible l’autogovern de Catalunya i amb la convocatòria d’eleccions a l’horitzó. És crucial que l’Executiu no cometi errors com el de la repressió policial de l’1 d’octubre, ni als despatxos ni en la segura mobilització del carrer que hi haurà a Catalunya. En els pròxims dies, Catalunya s’hi juga no només les seves institucions de govern sinó també el benestar econòmic i la pau social. El mer fet d’arribar a aquest punt és la constatació d’un colossal fracàs polític d’aquells líders que tenien l’obligació de representar-nos i intentar, amb bona fe i amb la ment posada en el bé comú, resoldre amb les eines polítiques i dins del marc legal un problema que no s’ha de dilucidar ni als jutjats ni al carrer. Són mals temps per a l’optimisme, però el fet que l’aplicació de l’article 155 requereixi diversos dies de procediment legal fa imperativa una nova crida a la responsabilitat dels que amb la seva temeritat ens han portat fins a l’abisme. Encara hi ha temps de tornar a la legalitat i de fer política dins de la legalitat. Aquesta és l’única sortida possible a aquesta crisi.