La crisi catalana

El temps corre contra Puigdemont

La sacsejada d'una possible DUI ha despertat tots els dimonis, entre els quals el de la fractura social

2
Es llegeix en minuts
jjubierre40490323 barcelona 10 10 2017  pleno en el parlament donde el preside171010200340

jjubierre40490323 barcelona 10 10 2017 pleno en el parlament donde el preside171010200340

Fins ara, els estrategs del procés havien gestionat el temps amb destresa. I els calendaris, en política, ho són gairebé tot. El tempo de la primera i llarga batalla per l’Estatut de Maragall va ser letal per al PP. Quan Rajoy va arribar al poder, els independentistes amb prou feines arribaven al 30% dels vots. Ara passen del 40%. Aquesta proesa (que escocesos i quebequesos van veure amb enveja) es va assentar en les dues p que van caracteritzar la mobilització social  i el seu correlat polític: paciència (infinita) i pacifisme (a ultrança). Per dir-ho en termes gramscians, l’acumulació de forces va ser la virtut principal d’un moviment que es va fer hegemònic en sectors decisius de la societat catalana. I de sobte, tot van ser presses. El perquè és un misteri. L’hi vaig preguntar una vegada a Puigdemont i la (no) resposta va ser el compromís adquirit amb els seus electors. Com si en política els compromisos fossin inamovibles. Com si ell fos més un home de partit que el president d’una nació. Potser va ser per la influència d’aquell «tenim pressa, molta pressa», de Llach, o per la il·lusió que una independència exprés suscita en una generació que lliura l’última batalla. Jo crec que ERC va pensar que l’obstinació de Rajoy constituïa una oportunitat d’or. Ara o mai, van pensar. Com el 1934.

Les presses poden justificar-se si es tracta d’assaltar el Palau d’Hivern o la Bastilla, perquè hi ha ocasions que només es donen una vegada a la vida. Però no solen ser compatibles amb el fet de seguir guanyant adeptes. I el procés necessitava seguir guanyant-ne. Després va venir el miratge provocat per les barroeries del PP. Els horitzons del sobiranisme es van eixamplar fins a límits indicibles però eteris. Molta de la gent nova que ha sortit al carrer contra l’1-O o l’empresonament de Sànchez i Cuixart ho ha fet més per rebuig a la violència que per la independència. Les presses van provocar una dinàmica diabòlica que va indignar el carrer, va endurir l’Estat i va liquidar el Parlament. I va obrir una perillosíssima deriva de com més malament, millor.

Notícies relacionades

  

Opinió exprés

Dret i societat

Eugeni Gay Montalvo

Vicepresident emèrit del Tribunal Constitucional

  Amb l’acceleració dels ritmes, Puigdemont va descobrir que eren erronis els vaticinis de Mas i Sala i Martin. La fuga d’empreses impedeix seguir reunint adhesions. Fins i tot mantenir-les. I la sacsejada que va donar al procés la perspectiva d’una DUI ha despertat tots els dimonis. Entre altres el de la fractura social. Aquella que l’independentisme sempre havia negat. La que els seus més lúcids defensors sempre havien temut. Fins i tot al meu barri, al Born, han aparegut banderes espanyoles. ¿Ingenuïtat? Més aviat ceguesa, provocada pels èxits. Tinc un amic en una gran ciutat del cinturó industrial que cada dijous es reuneix amb més de mil independentistes. Decidits a tot. Respecto la seva determinació però quan li recordo que la participació a la seva ciutat va ser del 23%, mira cap a una altra banda. Això és el que van fer els líders sobiranistes després de l’1-O. Fugir cap endavant. Guanyarem i, si fa falta, resistirem, diu el meu amic. No serà fàcil. Perquè el temps i el 155 els cauen al damunt.