Anàlisi

Catalunya al purgatori

Un gairebé-estat als llimbs no seria bo ni per als que juguen amb la incertesa com a pilar de la seva estratègia política

2
Es llegeix en minuts
gfdhd

gfdhd

S’ha parlat molt aquests dies de si el camí cap a la independència de Catalunya s’assemblava més al de Kosovo o al d’Eslovènia; si es forjava una fragmentació a l’estil de l’extinta Iugoslàvia –sense guerra pel mig, afortunadament– o si seria possible un divorci com el que va portar a terme l’antiga Txecoslovàquia.

No s’ha parlat tant, no obstant, d’un possible l’endemà de tal calibre que acabés derivant en un conflicte congelat. El mateix Kosovo, l’Alt Karabakh, Abkhàzia, Ossètia del Sud, Transnístria, fins i tot les zones separatistes d’Ucraïna –l’exemple que tant agrada també, últimament, als independentistes catalans–, són només alguns exemples en els contorns d’Europa.

Lluny del glamur d’una aspiració idealitzada, aquests gairebé-estats viuen en una realitat paral·lela i disminuïda, provant de funcionar com a països normals, pidolant reconeixements internacionals i guardant un complicat equilibri amb estats tercers –més ben dit, amb la seva força militar– que els permeten mantenir les fronteres davant les seves antigues capitals. És el cas de Rússia, en la majoria d’exemples esmentats, o de la comunitat internacional (l’ONU, l’OTAN i la UE) en el cas kosovar.

Alguns d’ells aconsegueixen garantir un mínim d’estabilitat a les seves poblacions mentre arriba l’anhelat moment de la seva inserció a la comunitat de nacions. D’altres transiten durant anys, dècades, entre els llimbs i el purgatori, sense que pràcticament ningú, excepte ells, es mostri interessat de veritat a resoldre la seva situació.

¿Una figurada Catalunya independent es podria convertir en un conflicte congelat? Ara mateix sembla bastant difícil que fos així. Naturalment, el joc de forces militars està descartat en un procés que s’ha caracteritzat, precisament, pel seu caràcter pacífic. Una altra cosa seria la congelació política, una situació d’estancament buscada pels independentistes per anar guanyant temps i, sobretot, la possibilitat d’una mediació internacional. Sense ser descartable, tampoc és una opció previsible.

Com s’ha repetit fins a la sacietat aquests dies passats, el primer referent per a aquesta mediació hauria sigut una Unió Europea que fins ara ha rebutjat completament aquest  paper. És més, en l’esperit de gairebé refundació que recorre Europa en els últims mesos, no és concebible que els Vint-i-set es poguessin permetre una crisi permanent en el quart país del club, una vegada descomptat el Regne Unit. A més a més del seu nul interès a permetre precedents que poguessin ser imitats a molts altres estats.

Notícies relacionades

Hi ha, per últim, el factor econòmic. És indubtable l’impacte negatiu que la prolongació de la crisi institucional tindria en l’economia, catalana i espanyola primer, però europea després. Enmig de la tímida recuperació que recorre la UE, primer pas per empènyer els avanços que permetin afrontar un futur sòlid, seria un greu contratemps també per a Brussel·les.

Una Catalunya al purgatori no seria bona per a ningú, ni tan sols per als que juguen amb la incertesa com a pilar de la seva estratègia política.