Els apòstols del 'com més malament, millor'

Els apòstols del 'com més malament, millor'

2
Es llegeix en minuts
junqueras

junqueras

Els anys del primer tripartit català, presidit pel socialista Pasqual Maragall, el Dragon Khan era la metàfora dels vertiginosos alts i baixos de la coalició governamental, sacsejada per la pulsió desestabilitzadora d’ERC i els desacords entre Maragall i el seu partit. Avui, sumit el país en una alarmant dimensió desconeguda, aquell Dragon Khan sembla un plàcid carrusel infantil. Tot és relatiu, és clar.

En aquesta dimensió desconeguda, res és predictible. El temps i les longituds apareixen distorsionats, s’estiren i s’encongeixen de manera capritxosa, inaprehensible. Les percepcions són enganyoses i sovint sumeixen la raó en un deliri prenyat de monstres.

Qui o quins manegen els fils i amb quin propòsit en aquest territori ignot on no regeixen les referències convencionals són qüestions que no solen tenir cap resposta precisa. Els fets se succeeixen sense lògica evident, si més no sense una lògica emparentada amb el bé comú. Els apòstols del com més malament, millor viuen dies esplendorosos. I la majoria, a una banda i a l’altra, dubta, s’inquieta, es preocupa.

Hi ha dades que emergeixen sobre el magma confús. L’activitat turística ha caigut el 15% en 15 dies a Catalunya. En el mateix temps 631 empreses han mudat la seva seu a altres punts d’Espanya. Les agències internacionals de ràting prodiguen les seves advertències. L’economia catalana ja està pagant els costos de la independència tot i que aquesta no passa de ser un desafiament. Multitudinari, però desafiament, no realitat conclusa. I mentrestant, el vicepresident econòmic de la Generalitat, Oriol Junqueras, manté un silenci ensordidor, incompatible amb el seu càrrec i de pèssima consonància amb la seva ambició presidencial.

Notícies relacionades

Moltes altres dades, no obstant, es recargolen i desfiguren en la dimensió desconeguda. Com la moral argumental que l’Estat injecta a les files independentistes cada vegada que la tensió sembla que es relaxi. Va passar l’1-O: si el Govern havia donat per desactivat el sistema informàtic del referèndum i estava clar que la cita no oferia garanties a ulls de ningú, ¿a sant de què rearmar l’argumentari independentista amb la injustificable repressió violenta?

Va tornar a passar aquest dilluns amb l’empresonament, democràticament desproporcionat i jurídicament discutible, dels líders de l’ANC i Òmnium. La decisió judicial, instada per la fiscalia, que té caràcter jeràrquic i el màxim representant del qual és designat pel Govern, va acabar amb la lleu desescalada que es podia llegir entre línies en l’intercanvi epistolar de Puigdemont Rajoy. ¿Hi ha una estratègia oculta en la dimensió desconeguda? ¿Es tracta de fomentar la radicalització de l’independentisme per allunyar-ne les classes mitjanes? ¿O d’enviar un encàrrec als quadros de la Generalitat? ¿O de no descuidar el flanc més radical del PP, que podria soscavar l’autoritat de Rajoy? És igual, el resultat és el mateix: la inflamació de l’independentisme i el rearmament del discurs dels profetes del com més malament, millor.