El revolucionari Valverde

No se l’imaginin amb grenyes i una boina amb estrella. No és el Che. Però la seva forma de gestionar l’equip resulta revolucionària respecte al passat recent. Després de tres anys amb Luis Enrique, Valverde ens sorprèn sovint amb una lògica que l’entorn blaugrana està aprenent. No comparteix, per exemple, les rotacions massives que s’havien assumit com inevitables i que són tendència en el futbol modern. Luis Enrique, per exemple, n’és un gran abanderat. Valverde, en canvi, no compleix amb aquella màxima que no es pot repetir el mateix bloc a cada partit, o –com es va veure davant l’Atlètic--, que després de compromisos internacionals és millor utilitzar jugadors que no han viatjat. Encara que sembli un contrasentit, Valverde és un revolucionari per ser fidel al que s’ha fet tota la vida. Perquè el que és revolucionari no té per què ser modern. 

I així, disfressat d’aquella normalitat aparent, el Barça s’ha trobat amb un entrenador a qui no li importa contradir rutines ja assumides. Però el seu particular llibret no es limita a la gestió dels minuts. ¿O potser no és revolucionari donar entrada a André Gomes davant l’Atlètic? No per la qualitat en si del portuguès, sinó perquè no havia sigut titular en cap partit de Lliga. Va aparèixer per jugar d’inici en el partit més exigent des que va començar el campionat. Valverde va mantenir la seva aposta tot el partit, malgrat que si allò hagués sigut un concurs popular obert als aficionats, el portuguès hauria sigut nominat i expulsat abans que toqués la pilota.

Però el més contracultural en el Barça dels últims anys és que els canvis aportin alguna cosa, a part de descans per al jugador que deixa el camp. I això ho ha aconseguit Valverde, que si bé no ha trobat una peça a la qual donar continuïtat a l’extrem, sí que ha convertit Denis, Deulofeu o Paulinho en revulsius amb valor, capaços de canviar el signe d’un partit. Un recurs que sovint s’havia trobat a faltar al Barça dels últims temps.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

Tota la prudència que Valverde demostra quan confecciona un onze sense grans canvis, és atreviment quan toca moure l’equip. El tècnic no repara en titularitats per a Iniesta, per exemple, però tampoc a ensenyar el seu dorsal en les substitucions. Així és com descansa el jugador manxec. 

Valverde ha canviat normes bàsiques apreses en els últims anys. Mantres com que les rotacions són necessàries o que quan l’entrenador mira a la banqueta, res millora el que hi ha dins. El que es manté impertèrrit, en el que coincideix amb els seus antecessors, és en la prioritat que Messi se senti a gust. Vet aquí la clau, tota revolució té un límit.