¿Què passarà?

«¿Què passarà?» és la pregunta que centenars de persones es formulen aquests dies. No hi ha conversa que, si més no jo, no hagi tingut aquests últims mesos en què no surti la crisi amb Catalunya. El president de la Generalitat té aquesta setmana dues oportunitats d’impedir l’aplicació de l’article 155 de la Constitució.

Carles Puigdemont està rebent múltiples pressions. D’una banda, les empreses han donat un sever cop al procés independentista a l’anunciar el seu canvi de domicili social, a la recerca d’estabilitat i seguretat jurídica.

No estem només davant els efectes econòmics que això pugui comportar, sinó que és una forma de deixar clara de manera rotunda la seva nul·la confiança en la futura república. No creuen en el somni que patrocinen les forces independentistes. I això és letal.

Però a més a més, Puigdemont està també pressionat fins a l’extrem per una part del PDECat, ERC, la CUP i el carrer, que s’ha deixat irresponsablement en mans de l’Assemblea Nacional Catalana i Òmnium Cultural. Aquestes dues entitats, tremendament poderoses, han sigut regades amb subvencions milionàries i han aconseguit el control de tota mobilització amb un elevat nivell de perfecció.

Aquests sectors han albergat durant molt temps, en mítings i projectes legislatius, les il·lusions de centenars de milers de persones que van creure que la independència era possible, que no seria traumàtica i que comptaria amb el suport internacional. Van actuar com si els ciutadans partidaris de la secessió fossin tots, no una part. Probablement, alguns d’aquests actors polítics creuen de bona fe en el que venen. No obstant, penso que altres actuaven moguts per l’oportunisme, esperant un gest de l’Estat l’últim minut, angoixat per la tensió social i aclaparat per la tremenda mobilització de l’1-O. Deuen ser els únics que no coneixen Rajoy.

 

Jo no vull que Puigdemont respongui al requeriment de la Moncloa amb un sí, perquè les actuacions unilaterals no auguren escenaris estables i positius. No vull que obri una esquerda de conseqüències impredictibles per desconegudes. I perquè la política consisteix a solucionar problemes, no a crear-los. I això es fa amb diàleg, negociació, cessions i altres arts, que no passen per consultes sense garanties.

No obstant, i segons la meva opinió, si no ho fa, es confirmarà com un triler. Va prometre la república, va garantir que es faria i en va minimitzar els riscos, sabent que no estava fent un diagnòstic realista.

Dubtes

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

DubtesSi ara té els dubtes lògics que va negar fins fa quatre dies, Puigdemont va mentir els ciutadans. I tanta vergonya provoca la unilateralitat, com l’engany. Sent benèvols, posant-nos en l’escenari que la seva intenció era bona i la seva ingenuïtat real, seria com a mínim un polític fracassat per no haver previst els danys col·laterals de la seva proposta política. 

En aquestes circumstàncies, l’única sortida honrosa és la dimissió. Seria, a més a més, una manera de demostrar que efectivament té poca cosa d’espanyol.