Una mica d'humor és molta vida

Estava dinant al Lázaro quan hi ha entrat un periodista que conec però que no havia vist des de feia temps. Ens hem saludat. Hem tingut un petit diàleg, i abans de separar-nos m’ha dit: «Et veig molt bé».

    

Jo, que sé perfectament que els anys no perdonen, i els meus no han de ser una excepció, li he dit amb aquell toc d’ironia que a vegades se m’escapa: «¿Em veus molt bé? Això vol dir que portes unes bones ulleres».

    Tinc la impressió que en altres temps, potser al començament del segle passat, l’humor era molt més practicat que avui. Potser l’existència de penyes ho afavoria. Artistes i escriptors es reunien regularment cada tarda. A l’Ateneu Barcelonès es trobaven uns ciutadans que comentaven tot el que era comentable. Des de literatura fins a temes de ciència.

    

I hi havia, i encara hi són, molts Ateneus repartits per Catalunya. Quan jo era adolescent i passava l’estiu a Sant Just Desvern, sovint acompanyava el meu avi Espinàs a l’Ateneu, on jugava a billar amb el fuster o amb el manyà del poble. No es perdia mai l’humor quan algun jugador feia una pífia.

Se’n diu humor d’una substància més o menys líquida que es troba al nostre cos. ¿Que una persona sigui més o menys malhumorada depèn d’aquest líquid? Ho dubto, si no és que quan riem o ens irritem aquest líquid es posa a funcionar.

    

Hi ha humoristes professionals, que s’hi guanyen la vida, amb l’humor. Hi ha malhumorats permanents, que viuen de la irritació. I hi ha malhumorats ocasionals, com dec ser jo.

    

La capacitat d’humor es té o no es té. Diuen que Arrieta, compositor de 'Marina', s’estava morint quan el va visitar un deixeble i li va preguntar com es trobava. Va contestar: «Malament, molt malament. Tant, que si demà al matí em diuen que m’he mort no m’estranyaria gens».

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

    

Penso que la capacitat d’humor –que no és sàtira, ni crítica, ni sarcasme– és una eina molt eficaç per ajudar-nos a continuar vivint.