Les durícies de la Constitució

Avui només queden 12 milions d’espanyols que el 1978 van tenir l’oportunitat de votar o abstenir-se en el referèndum de la Constitució. Són poc més de la tercera part de la població actual amb dret de vot. Aquesta, per si mateixa, ja seria una bona raó per plantejar la revisió de la Carta Magna.

Però a més a més d’aquesta dada demogràfica, resulta que el conflicte català estremeix el país amb la crisi política i institucional més important dels últims 40 anys. Un episodi d’inquietant gravetat, derivat en bona mesura de la falta de voluntat política per haver tirat endavant fa anys un desenduríciament constitucional.

Li ha faltat voluntat, fonamentalment, a la dreta espanyola, arrelada en un nacionalisme passat de moda, evocador de rancis i inconsistents ressons imperials. Però no només li ha faltat a la dreta. Com explica Juancho Dumall en aquesta edició, l’esquerra ha fracassat en la missió, si alguna vegada se la va proposar amb sinceritat i tenacitat, de crear un imaginari d’Espanya modern, obert, plural i integrador. En comptes d’això, sigui per falta de coratge, per imperatiu electoralista o pels interessos dels seus virreis, ha plagiat la idea nacional de la dreta. Que inventin ells, aquell gran tòpic espanyol.

Malgrat la professió de fe federalista del PSOE, a l’hora de la veritat el socialisme espanyol no ha prestat mai gaire atenció a la nació de nacions que Anselmo Carretero va veure a Espanya. Carretero (1908-2002), militant i intel·lectual socialista castellà, autor de molts assajos sobre l’encaix de les nacions espanyoles i inspirador del federalisme asimètric de Pasqual Maragall. Ara s’haurà de veure si el lideratge de Pedro Sánchez i la seva sintonia amb el PSC són capaços de desviar aquesta morosa trajectòria. Abans que Sánchez i Miquel Iceta, també Maragall se les va prometre felices amb José Luis Rodríguez Zapatero. És sabut com va acabar allò.

El fragor català ofega qualsevol altre debat, però resulta també que l’apoteosi de la corrupció ha arruïnat la credibilitat de les institucions. Que encara hi ha drets per apuntalar, com la igualtat de gènere, començant per la Corona. Que aquests 40 anys Espanya ha passat de pària internacional a membre de la Unió Europea. I que tots aquests assumptes i altres de renaixents, com la dicotomia monarquia-república, es mereixen per si mateixos un debat constitucional.

Notícies relacionades

Puigdemont deixa la independència als llimbs

Sánchez aposta per recuperar l'Estatut i millores en el finançament

Però tornem al xoc nacionalista, que és en definitiva el que ha portat el PSOE a proposar la revisió i aconseguir que el PP acceptés l’envit. La realitat certificarà: un, si la iniciativa arriba a temps per estroncar les tremendes ferides que ja ens hem infligit i les que encara ens podem causar. I dos, si hi ha voluntat i responsabilitat per tirar endavant una reforma que sigui capaç d’emparar les noves generacions.

José María Aznar va dir que els independentistes primer trencarien Catalunya que Espanya. Avui, amb Catalunya partida en dues meitats, molts celebren com a encertat aquell pronòstic excloent, sectari, incapaços d’entendre que amb Catalunya partida en dues meitats, també està partida Espanya.