Anar al contingut

ANÀLISI

Xoc de debilitats, sense golejada ni remuntada

Enric Hernàndez

Europa fixa les regles de joc: ni Catalunya pot independitzar-se a la brava, ni Espanya pot impedir-l'hi com li plagui

Catalunya i Espanya van vorejar dimarts el precipici. A les set de la tarda, quan va pujar a la tribuna del Parlament, Carles Puigdemont s’enfrontava de nou a l’etern dilema del catalanisme: sacrificar l’autogovern a canvi d’una altra èpica (i estèril) procla-
mació d’independència, incerta glòria; o posar el fre de mà, a risc d’engrossir la ja interminable llista de traïdors de la pàtria. Entre la rauxa i el seny va triar el mal menor per als catalans.

La jeroglífica DUI enunciada o elidida pel president, encara més confusa passada pel tamís de la traducció simultània, va ressuscitar a la Moncloa l’esperit del general Espartero. ¡Fins aquí hem arribat! La revolta catalana exigia un sever correctiu; alguns ja creien sentir el galop per la Ciutadella del cavall de Pavía, constitucionalitzat via article 155.
   

Opinió exprés

Poder, relat, majoria

La serena resposta parlamentària del socialista Miquel Iceta sembra els primers dubtes al Govern; fan la resta l'amarga reacció de la CUP  i el funeral oficiat fora de l’hemicicle pels diputats independentistes, que, al rubricar una DUI virtual, aixequen en realitat la seva acta de defunció. Manso, el cavall de Pavía torna a l’estable.

Mariano Rajoy convida a sopar Pedro Sánchez, que acaricia el botó nuclear: si el president vol mà dura podrà comptar amb Albert Rivera, no amb el PSOE. L’opinió sobre el líder de Ciutadans és de les poques coses que uneixen Rajoy i Sánchez. L’altra és el vertigen davant l’abisme de l’article 155, terra ignota, per suspendre parcialment o totalment l’autonomia catalana.

Tots dos coincideixen que, davant un escenari potencialment insurreccional a Catalunya, no és segur que l’Estat tingués capacitat de suplantar les institucions autonòmiques. Mirar de fer-ho per la força comportaria dos perills igual de temibles: l’oprobi  que aquesta es revelés insuficient davant la resistència pacífica de la població, i l’aïllament internacional si a ulls del món resultés excessiva, com en efecte ho va ser l’1-O.

Resoldre l’endevinalla

Per això Rajoy i Sánchez van convenir a agitar l’espantall del 155, però només per tal que Puigdemont aclareixi la seva endevinalla parlamentària. Si renega sense embuts de la DUI, el bloc independentista s’esquerda, les eleccions anticipades s’acosten i qualsevol represàlia constitucional esdevé ociosa. I si el president dona per declarada la independència haurà legitimat, també a ulls d’Europa, la suspensió de l’autogovern català.
   

 Davant de Berlín i Brussel·les, Espanya s’afanya, finalment, per imposar el seu relat. El 'diktat' europeu és inequívoc: diàleg dins de la llei i unitat d’Espanya sense recórrer a la violència. La reforma constitucional oferta per Rajoy i Sánchez satisfà els dos requisits i ofega la demanda independentista d’una mediació internacional.

Ens trobem davant un xoc de debilitats: ni Catalunya pot emancipar-se a la brava, ni l’Estat pot impedir-l’hi com li plagui. Que ningú somiï, doncs, amb una golejada humiliant, però tampoc amb una heroica remuntada. 

0 Comentaris
cargando