Anar al contingut

AL CONTRAATAC

zentauroepp40501655 rajoy171011165455

Un article trist

Antonio Franco

L'independentisme precipitat, mentider i poc realista que deia tenir-ho tot previst s'ha equivocat en gairebé tot

Un experiodista professional va redactar aquell text sobre el qual hi ha absoluta disparitat d’interpretacions. Més de mil col·legues internacionals seus, centenars de polítics i juristes, i de forma especial els ciutadans a qui anava dirigit el missatge, no aconsegueixen posar-se d’acord sobre el que diu. La frase decisiva retrata aquesta fase postmoderna d’immensa incomunicació en què les paraules no transmeten idees. Només demostra el maltractament intel·lectual i polític a què sotmet Carles Puigdemont els seus conciutadans. Però si pensava que, com en altres seqüències del procés, podria avançar amb una simple argúcia formal obscura, es va equivocar. No era ni el dia ni l’hora. Estem al final d’un camí i algú que se li assembla molt en això de parlar sense dir, Mariano Rajoy, l’ha caçat emplaçant-lo perquè expliqui què va dir.

Però la vocació d’enganyar, guanyar o perdre indefinidament temps encara pot portar dies presumptament històrics. No descartin un debat sobre si el que va dir a la primera meitat de la frase opaca no val res perquè excedia les seves atribucions (la proclamació de la independència correspon en qualsevol cas al Parlament). D’ell, en la seva sola condició de fill de Mas i net de Pujol, diran que era també només el rei portaveu del Govern, per més que agiti la bandera d’una República. Però aquella tarda Puigdemont va ser rei absolutista. Tot apunta que va ser ell, personalment, qui va sentir la tremolor de cames davant la inexistència de mediadors que no li demanessin el retorn a la disciplina constitucional. Qui va notar fred a l’esquena davant aquella fugida massiva de bancs i empreses que li havien garantit que no es produiria. Qui va haver de ser empès contra la paret per un Artur Mas que enyora ara les delícies petitburgeses d’abans de la revolució. I qui va captar que ni tan sols es produiria el minut de glòria tumultuosa d’una ocupació popular del Parlament, cosa que es donava per descomptada perquè Rajoy hagués de tornar a embrutar-se les mans i encengués la ira europea contra la salvatjada de l’Espanya constitucional.

Però Rajoy actua ara com un savi oriental. Amb la pregunta «¿què has dit?» en lloc del crit «¡a por ellos!» està aconseguint l’èxit més gran de la seva penosa carrera política, per trist que sigui reconèixer-ho. Modificarà la Constitució, encara que no hi creu, però ho farà lidiant amb una oposició dividida i amb Susana Díaz recolzada per una quinta columna.  Bufar i fer ampolles. Perquè ell ja en sap molt de conviure perdent el temps amb una Catalunya autònoma majoritàriament enfadada i a la contra, divorciada mentalment d’Espanya però obligatòriament concentrada a defensar la seva llengua. I brandant la bandera de la pau, és clar. Aquell independentisme precipitat, mentider i poc realista que deia tenir-ho tot previst s’ha equivocat en gairebé tot i ha regat les arrels per a més o menys això.

0 Comentaris
cargando