Anar al contingut

DUES MIRADES

La il·luminació que ens cega en el teatre no és més que un 'divertimento' si no som capaços, el públic, d'atiar després la flama

Poc abans del final de la funció ('Nit de reis', dirigida per Declan Donnellan), el públic aplaudeix el desenllaç feliç de la comèdia. Tots s’acaben casant amb qui toca, que és la manera que té Shakespeare de solucionar els embolics causats per la comèdia. El que vulgueu és el segon títol possible de l’obra, una invitació a la bogeria i a pensar el que cadascú desitgi, amb música, això sí, que és l’aliment de l’amor. A vegades té això, Shakespeare, que tot acaba bé o que tots moren sobre l’escena, com a 'Titus Andronic', solucions dramàtiques per enllestir la cosa. 
    

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar en l'edició impresa i en la web

Declaració de principis

Comença Temporada Alta i un any més es produeix el miracle de veure com, enmig de totes les dificultats, de totes les tempestes, sura el teatre, el moviment, el text, l’esclat d’allò que ens interpel·la. No pas com a «entreteniment elevat per donar sentit a les nostres vides» o com «una escalfor que mai no ens crema 
perquè caduca a la porta de sortida». El teatre, al contrari, com un llumí «que no és res si no provoca un incendi». Són frases extretes del curt que anuncia Temporada Alta, una declaració de principis. La il·luminació que ens encega a la sala no és res més que un divertiment (feliç o tràgic) si no som capaços, el públic, d’atiar després la flama. És a dir, entendre el teatre com una transformació, no pas religiosa (o només íntima), sinó cívica, compromesa. I, com diu Feste, el bufó de 'Nit de reis': «Torneu demà si no n’heu tingut prou». 

0 Comentaris
cargando