El pols independentista

Poder, relat, majoria

Espanya incrementa la verticalitat política i social mentre que Catalunya es torna més i més horitzontal

3
Es llegeix en minuts
fcasals40513689 opinion  ilustracion  de leonard  beard171012180639

fcasals40513689 opinion ilustracion de leonard beard171012180639

Pugna desigual. L’Estat compta amb el propi poder i el suport dels altres estats. L’independentisme s’ha apoderat del relat, a casa i al món. L’àrbitre últim entre aquests dos instruments de batalla és la societat catalana, concretament, el 10% dels electors que poden decantar la balança, tan equilibrada, a favor o en contra de la independència, i que votaran segons jutgin el comportament de cada part.

Espanya ha perdut el relat perquè encara el considera inseparable del poder. Doncs no. La violència policial va salvar l’1-O en dos aspectes clau. Primer, li va proporcionar legitimitat, i segon, va fer pujar la participació, sobretot al cinturó de Barcelona. Les manifestacions del 3-O –atenció especial als joves, que s’hi van abocar, o a la de Rubí–, van ser un clam contra la resposta de l’Estat al repte català. Així, no. Esmena a la totalitat. Cinc dies més tard, la impressionant marea que es manifestava a favor de la unitat d’Espanya avalava, fins i tot sense proposar-s’ho, l’estratègia de l’Estat: l’independentisme és un mal que s’ha de vèncer amb les eines del poder. No amb aquesta amiga del relat que s’anomena persuasió.

Dimarts es va evitar un moviment independentista d’extrem risc. Si s’hagués proclamat la independència, cosa que no es pot fer sense una votació al Parlament, hauria perdut bona part del relat i menystingut el poder, que hauria trobat en la secessió un justificant per desencadenar les fulminants accions immediates que tenia planificades. Si el dia 10-O no va mediar cap altíssima instància mundial prop de Puigdemont i Rajoy, és com si ho hagués fet. Resultat, ni independència ni ús descomunal del poder. Policia i manifestants es retiren dels carrers. Sense que cap banda suspengui els preparatius del proper round, s’obre un període de diàleg i negociació. Amb més o menys entusiasme, els grups que sumen 100 diputats s’adhereixen a la proposta. Gran discurs del president. Gran discurs d’Iceta. La CUP protesta però acata. C’s i el PP, el poder dur, en flagrant fora de joc. El relat, ara més transversal, a mans catalanes però sota control independentista.

La pròxima carta és el nom del o dels mediadors. Si són de perfil baix, la pausa haurà servit per certificar que Madrid es nega a negociar i poca cosa més. Però si intervé una personalitat indiscutible i rep un cop de porta de Rajoy, rearmarà l’independentisme, incrementarà la contundència del relat i deixarà el poder de l’Estat en evidència. Abans de predir si el període de pausa serà curt o llarg, és prudent esperar el nom del mediador. El 155 es podria alentir i fins i tot entrar en pausa. Es podrien convocar de comú acord unes noves eleccions plebiscitàries, que l’independentisme perdria si l’oferta de Madrid fos mínimament atractiva i guanyaria si presentés un projecte d’associació especial amb Espanya des de la pròpia sobirania.

En canvi, un hipotètic fracàs de la mediació podria conduir a la proclamació de la independència i a la incerta batalla contra la policia i la guàrdia civil, qui sap si l’exèrcit. El desenllaç de la confrontació entre resistència i violència és molt incert. El poder disposa de molt de marge, però la opinió pública occidental marca límits, sobretot si els independentistes, carregats amb noves raons, són convertits en víctimes de la intolerància i la repressió. El risc d’arribar tan lluny és evident. En aquestes setmanes Espanya incrementa la verticalitat política i social, mentre que Catalunya es torna més i més horitzontal.

Notícies relacionades

Al llarg de tot el procés l’Espanya menys desitjable, la que es pretén consolidar contra les pretensions catalanes, no ha tingut en compte que han passat vint-i-cinc segles d’ençà de l’intercanvi d’arguments entre els poderosos atenesos i la petita Melos. Segons reporta Tucídides, els representants de Melos, contraris a doblegar-se, s’emparaven en la raó i la justícia, és a dir el relat, però la resposta atenesa, fonamentada només en la llei del més fort va resultar inapel·lable i els habitants de Melos van ser exterminats o venuts com a esclaus.

Salvades les distàncies, no aconseguir l’objectiu de l’Estat propi a través de la mediació, o la independència un cop fracassada qualsevol treva o negociació significaria un greu retrocés per a Catalunya. Per això s’ha convertit en una petita però significativa pedra a la sabata d’Europa. Però aquesta mateixa Europa dels estats, que dona suport a Rajoy, tem que sense solució acordada Espanya pugui convertir-se en un problema molt més gran.