Lamentable cacera d'un diumenge

Pensava començar l’article d’avui recordant una afirmació de Balmes, que no era pre-

cisament un revolucionari. Diu això: «Ai del poble governat per un poder que ha  de pensar en la pròpia conservació».

I ara resulta que la cita agafa una dimensió extraordinària i inesperada. 

Davant la sentència de Balmes el Govern actual d’Espanya hauria d’estar molt preocupat. Perquè no actua només per conservar, sinó, també, per atacar.

No tinc el gust de conèixer el senyor Andreu Pujol, que ha firmat fa poc un article a EL PERIÓDICO. El diumenge dia 1 d’octubre «els cossos policials espanyols van aparèixer als llocs més recòndits com ràtzies més pròpies de grups formats per vàndals que com unes forces de seguretat d’un país civilitzat».

  

Jo també vaig veure la ràbia amb què insultaven i pegaven a persones indefenses, només explicable, aquest fet, per autèntic odi.

 Sí, jo vaig veure els fets des de casa meva, per televisió. I naturalment, també els van veure milions de persones, de totes les idees polítiques i de totes les edats. Un fantàstic espectacle perquè adolescents i joves es giressin cap als seus pares per preguntar: «¿Però això es pot fer?».

Jo no m’hauria imaginat mai que un dia hauria de veure una escena tan lamentable protagonitzada per la violència més dura. «¡A por ellos!». Com quan un caçador diu «ara» i amb els seus companys es llança a disparar contra els conills.

Notícies relacionades

El Govern eleva a 761 els ferits en càrregues policials

Naturgy: no tots els fons són iguals

Espanya és un país que sempre ha estat ric en creativitat artística. Però no es pot dir el mateix pel que fa a l’àmbit de la creació política. Pensem en tots els territoris que en una època havia conquistat i que després va haver d’abandonar.

La violència armada no és precisament una bona fórmula per fer amics.