Anar al contingut

Anàlisi

zentauroepp5087543 diogue 02 09 06 salida de dos cayucos en un brazo del rio c171011152306

Un conte de la Casamance

Jordi Mercader

Després de tants anys, sorprèn que segueixi tan viu un mite que enganya i defrauda milers de ciutadans

Ziguinchor és la ciutat del riu Casamance, el que dona nom al territori del sud del Senegal. Allà l’aigua és la llei i la vida, mentre circula pel seu curs ample i pacient. També en aquella terra hi ha un moviment independentista, denominat Moviment de Forces Democràtiques de la Casamance. Molt diferent del nostre. L'MFDC s’ha aixecat en armes en diverses ocasions contra Dakar, la capital del Senegal, dominada per la gent del nord del país i el seu Exèrcit.

L’altre dia, el subconscient em va enviar un senyal al recordar-me una conversa nocturna mantinguda vora el riu en una nit de calor insuportable, bona música i una lluna plena de llibre que permetia veure’ns les cares amb els nostres amfitrions. D’això fa uns quants anys, quan les abandonades garites de control de la guerrilla d’alliberament es mantenien encara dretes per tots els camins de la regió; feia molt poc que havia cessat el foc i aquells tipus alts i cepats del nord patrullaven la ciutat dels diola i protegien subfusell en mà els visitants. El tema no es va tocar fins a l’últim moment. ¿Per què les armes? No hi havia cap més remei, van dir concisament. La nostra expressió escèptica va convèncer un d’ells de la conveniència d’explicar-nos un vell conte del país.

Com travessar el riu

Hi havia una vegada, fa centenars d’anys, un ric comerciant del nord que pretenia travessar el Casamance per obrir el seu negoci a la riba sud. Estava immòbil vora el curs de l’aigua, amb la seva comitiva d’esclaus carregats de fardells. Se li va acostar un del lloc per interessar-se per si volia travessar el riu. «No trigarà a arribar la barcassa, senyor, encara que si té pressa, no lluny d’aquí es pot travessar amb aigua fins a la cintura, amb compte». L’altre va negar amb el cap: «No pagaré per utilitzar una barca ni vull perdre el temps discutint amb un brut barquer; i encara menys correré el risc que el corrent m’arrossegui a mi i a les meves coses. M’esperaré aquí fins que les aigües s’obrin i pugui travessar caminant». El bon home no va saber què dir-li; simplement se’n va anar i va deixar l’estrany esperant el miracle.
 

Vam riure educadament malgrat la simplicitat del relat; la providència està molt ocupada per atendre els capritxos dels rics. Però el narrador no havia acabat. «Nosaltres –va afirmar– no vam tenir més opció que travessar el riu nedant, amb compte de no mullar les armes; si no ho haguéssim fet, encara estaríem a la riba, petrificats. Amb tot, naturalment, vam quedar xops».

Després de tants anys, sorprèn que segueixi tan viu el mite que enganya i defrauda milers de ciutadans amb l’esperança que les aigües s’obrin dòcilment perquè els que no volen utilitzar la barcassa de la negociació constitucional, ni tampoc submergir-se en les perilloses aigües de la insurgència verdadera, corrent el risc de ser arrossegats pel corrent, puguin travessar el riu de la secessió, sense més ni més. Els miracles no existeixen, l’estàtua de pedra del comerciant senegalès ho provaria, si el conte fos  cert. 

0 Comentaris
cargando