Anar al contingut

Anàlisi

zentauroepp40499160 barcelona 10 10 2017 carles puigdemont president de la gene171011103748

Rebel·lió és aixecament

Joan J. Queralt

No hi ha indicis de rebel·lió o sedició ni base fàctica d'aquests delictes en Puigdemont

Primer concepte: no és delicte tot el que ens disgusta. Segon concepte: no tot el que és delicte és el delicte que ens agradaria que fos. Tercer concepte: el Dret Penal hi és per al que hi és; no hi és per castigar el dissident, l’antipàtic o el llest que s’escapa, per més que ens disgusti i ens frustri. Quart concepte: només és d’aplicació el Dret vigent.

Dit això, les diligències iniciades –algunes, secretes– o per iniciar contra Carles Puigdemont i altres líders independentistes, governamentals o no, podran incloure conductes que es pot discutir si són delicte, però en cap cas les que no tenen elements de fet per fer-ho. Pretendre que Puigdemont, per exemple, ha comès rebel·lió o sedició és tant com afirmar que ha comès avortaments o tràfic de persones. No és que no hi hagi indicis d’aquests delictes, és que no hi ha cap base fàctica sobre la qual construir-los.

Passa el mateix amb la rebel·lió i la sedició. Motor indispensable dels dos delictes, tal com recull el Codi Penal vigent, és un aixecament públic, que ha de ser públic i violent en el primer delicte (article 472) i públic i tumultuari en el segon (article 544). ¿On és l’aixecament públic i, de fet, violent, a què hagi cridat o encapçalat el president? Reitero: agradarà o no el seu comportament, però la valoració estètica o política, potser negativa, no li confereix caràcter delictiu.

Dit d’una altra manera: el fet que es persegueixin fins polítics per mitjans poc ortodoxos amb determinades interpretacions de les lleis no converteix aquesta prossecució en delicte de rebel·lió o sedició. Potser anhelar certs objectius podria ser –no sense polèmica– delicte, però sense aixecament públic i violent de masses, ni tan sols d’un grup de persones, no es dona ni la rebel·lió o la sedició. Que pogués haver-se contemplat en legislacions anteriors 
–de difícil aspecte democràtic, per una altra banda– no permet que lleis que no existeixin es facin reviure contra qui no ens complau.

 Fer manifestacions al carrer en pro o en contra d’idees, institucions o governs, convé recordar-ho, és l’exercici d’un dret i, per tant, no és cap delicte. L’exercici d’un dret democràtic no és mai un delicte en una democràcia. Podria argumentar-se que estem en una fase prèvia, ja sigui de temptativa o de conspiració. ¿On són els plans per assaltar dependències oficials per la força de les armes o per capturar tropes regulars, per exemple? Que se sàpiga –i hi ha hagut temps per fer-ho–, no ha transcendit cap conspiració ni s’ha trobat cap arsenal amb armes o explosius. Ni tan sols s’han portat a terme atacs o intents de pirateig.

A més a més, ni la rebel·lió ni la sedició, com va establir el 2008 la mateixa Audiència Nacional, no són delictes de la seva competència. Per una altra banda, havent-hi aforats, el cas correspondria enjudiciar-lo al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. I el fur és inderogable. Sigui com sigui, en l’estat actual de coses, ni rebel·lió ni sedició ni Audiència Nacional. 

0 Comentaris
cargando