Els carrers seran sempre nostres

La mobilització al carrer ha estat clau per arribar fins on som ara. La repressió de l’aparell de l’Estat el 20-S passat va generar una onada de protesta que va desbordar les bases tradicionals processistes. Un front democràtic i rupturista va emergir en defensa de drets fonamentals bàsics més enllà del dret a decidir o la independència.

«Els carrers seran sempre nostres» és la consigna que sintetitza més bé aquest sentiment. I l’hem vist materialitzada en forma de mobilitzacions massives tallant carrers, ocupant l’edifici històric de la Universitat de Barcelona, amb centenars d’escoles ocupades i una vaga general i una aturada de país. Aquí radica l’èxit del referèndum, en l’auto-organització popular.

Què passarà a partir d’ara? Si en alguna cosa tothom coincideix és en el desconcert que ha creat la declaració del president Puigdemont, que es va presentar amb un perfil moderat i dialogant. Un desconcert que pot situar a contrapeu l’adversari, però que també pot resultar desmobilitzador per a tots aquells que van defensar en pròpia pell el referèndum, abans, durant i també després de l’1-O.

Ja veurem què farà el govern de Rajoy a partir d’ara, però sembla difícil que aixequi el peu de l’accelerador un cop ja ha preparat minuciosament el relat i el terreny per a l’aplicació de l’article 155. Una resposta que pot acabar sent l’antídot al discurs desmobilitzador del president català. El Partit Popular, de fet, és el principal proveïdor de gasolina del procés i la cola adhesiva necessària entre sensibilitats polítiques diverses.

Si la mà dura és la resposta, el procés pot guanyar simpaties internacionals i acostar bona part de la base social dels Comuns, davant l’autoritarisme i la intransigència de l’Estat. La falta de terminis i la manca de concreció en la proposta de diàleg són altres de les debilitats de l’oferta de la Generalitat, que pot fer trontollar la unitat del front independentista, com ja s’ha vist amb el malestar comprensible expressat pels cupaires.

Amb tot, no queda clar quins seran els propers passos, però el més important és no tornar al processisme i mantenir el front ampli creat l’1-O. Una feblesa de la línia adoptada per Puigdemont és precisament la manca de qualsevol referència a la necessitat d’impulsar un procés constituent, el millor punt de trobada entre els partidaris de la independència i aquells que volen una ruptura amb el règim del 78.

Notícies relacionades

La CUP: "Puigdemont ens ha fallat"

Rajoy dona un total de vuit dies a Puigdemont perquè torni "a la legalitat"

Independentistes i no independentistes, gent de moviments socials molt diversos, van custodiar a peu de carrer les urnes en el marc dels comitès de defensa del referèndum, que van funcionar en diferents barris i ciutats l’1-O. Una xarxa que caldrà veure a partir d’ara com es coordina més enllà del nivell municipal i si té iniciativa pròpia. Ampliar les seves bases és un dels reptes que hi ha per endavant.

El carrer ha desbordat parcialment les pròpies institucions, i la dialèctica entre ambdós és clau per aconseguir fer passes endavant cap a un horitzó de ruptura institucional democràtica.