El 155 i el problema d'interpretar-lo

Amb l’article 155 de la Constitució, el constituent va voler importar al funcionament de l’Estat autonòmic la categoria de la coerció estatal plasmada en l’article 37 de la Constitució alemanya del 1949. No obstant, fins al moment aquesta no ha sigut objecte d’aplicació pràctica. S’ha de tenir en compte que els debats suscitats entre els constitucionalistes alemanys disten de presentar resultats concloents. El mateix passa a Espanya, on els escassos estudis sobre el 155 evidencien una important divergència d’interpretacions. 

Aquestes divergències afecten sobretot les conseqüències que podria comportar l’aplicació del 155. La  Constitució, de manera genèrica, afirma que podran adoptar-se «les mesures necessàries per obligar» una comunitat autònoma «al compliment forçós» de les obligacions que li imposa la Constitució o per a la protecció de l’«interès general». És pacífic entre els constitucionalistes entendre que les mesures necessàries a les quals es refereix l’article 155 empararien que els òrgans de l’Estat (central) als quals es refereix la disposició –el Govern, en el seu cas, amb l’autorització del Senat– puguin exercir de forma substitutiva les competències que la Constitució i l’Estatut d’Autonomia reconeixen a les comunitats.

S’hauria de descartar que les mesures necessàries del 155 puguin incloure dos resultats que, no obstant, han sigut defensats pels constitucionalistes: 1) que es permetés a l’Estat central no sotmetre’s temporalment a la Constitució per reinstaurar l’ordre constitucional i 2) la possibilitat de dissoldre el Parlament de la comunitat en qüestió i convocar eleccions, idea que ha agafat força en certs agents polítics. L’article 155 no disposa expressament res, però sí altres normes relatives a un altre dels instituts de garantia extraordinària de la Constitució: els estats d’alarma, d’excepció i de setge (article 116). La similar funció que exerceixen els dos instituts hauria de poder permetre traslladar els seus resultats. La Constitució no solament deixa clar que quan es declarin aquests estats la suspensió de drets fonamentals ha d’estar sotmesa a control judicial (article 55,2), fet que reforça la idea de submissió a la norma màxima. També que el Congrés i «els altres poders constitucionals de l’Estat no es podran interrompre durant la vigència d’aquests estats». Si, com ha afirmat el TC, les autonomies també són Estat, hi hauria bones raons per entendre que tampoc en el cas de l’article 155 podria dissoldre’s el Parlament autonòmic.

Aquesta idea de definir les mesures necessàries a partir de les normes constitucionals i deixar inalterat el funcionament dels òrgans constitucionals ha semblat ser avalada pel Tribunal Constitucional en una de les seves escasses sentències sobre el 155. Segons el TC, aquestes mesures han de ser definides a partir de les funcions constitucionals que la Carta Magna atribueix al Govern de l’Estat central, al qual l’article 155 apodera per poder activar el procediment. Seria lògic defensar, aleshores, que el Govern podria, en exercici de la seva potestat legislativa (article 86.1), dictar decrets llei i aprovar normes reglamentàries (article 97) substituint la tasca deguda dels òrgans corresponents de la comunitat autònoma per complir amb les obligacions infringides. Així mateix, el Govern podria, en exercici de la seva funció executiva (article 97), assumir la direcció de l’Administració pública autonòmica. 

La facultat que l’article 155 atribueix al Govern per poder activar tal mecanisme hauria de complir quatre requisits que, amb certes dissidències, es consideren pacífiques en la doctrina. 1) Atès que el 155 és un mecanisme extraordinari, és necessari que s’hagin esgotat totes les vies ordinàries per forçar al compliment de les obligacions o per reinstaurar l’interès general; entre elles, el recurs a la jurisdicció constitucional i a la jurisdicció ordinària; i que s’hagin activat insatisfactòriament totes les mesures d’execució previstes per fer complir les resolucions judicials. 2) És necessari haver requerit al president de la comunitat autònoma que compleixi de forma voluntària les seves obligacions declarades judicialment infringides i que aquell no faci cas del requeriment. 3) Que les mesures descrites han de satisfer el principi de proporcionalitat, justificant la idoneïtat per a la consecució del fi previst en el 155 (garantir el compliment forçós de les obligacions i la protecció de l’interès general) i representant la mínima intervenció possible en l’autonomia de la comunitat per poder garantir aquells fins. El quart i últim requisit és tenir l’aprovació de la majoria absoluta del Senat.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

Professor de Dret Constitucional de la Universitat d’Oviedo.

Analista d’Agenda Pública.