Les banderes explicades als nens

¿Quina és la nostra? La nena de cinc anys fa la pregunta com si res, enmig d’un dinar familiar: quina és la nostra bandera? I de sobte es fa el silenci,  gairebé tan dens com si hagués preguntat com es fan els nens.  Tots respirem i ens eixuguem amb el tovalló per no haver de contestar els primers i ens sentim alleujats quan és el pare de la criatura qui li diu que la senyera, que la senyera és la nostra però que altres persones en tenen una altra.

És a dir, que ara, en una mateixa taula, ja comença a ser freqüent que els emblemes de cadascú siguin particulars. Ja passa que els dinars familiars són àrees on interseccionen subconjunts i conjunts diversos. ¿No ha estat sempre així? ¿No hem dinat plegats persones de diferents orígens amb diferents formes de sentir les nacionalitats, fossin estatals o no? ¿No hem canviat a tres i quatre llengües en una mateixa sobretaula sense ni adonar-nos-en? 

El xantatge de la pertinença

A aquesta nena un dia li haurem de parlar d’Amin Maalouf, de la complexitat de les identitats, de la hibridació pròpia de qualsevol ésser humà que no es conformi de seguir a cegues eslògans i consignes. Són temps difícils per als matisos, ja fa uns quants anys que ho són. O ets dels uns o ets dels altres, taronja o llimona, i ni uns ni altres et permeten allò que ara ja és tot un luxe: pensar a soles, tenir criteri propi, intentar copsar la complexitat del que t’envolta. Fa anys que això és així, només que ara ho hem portat a la màxima potència.

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

Els qui hem hagut de fer un trencament traumàtic amb el nostre grup de procedència per poder-nos reafirmar com a individus, com a persones lliures, i que hem pagat un preu altíssim fent aquest pas, sabem molt bé el que són les trampes del xantatge de la pertinença: o ets com nosaltres o no ets dels nostres. El preu ja els el puc dir: el de la solitud absoluta, el de no tenir res on agafar-te i saber que si no pots valdre’t per tu mateixa no hi haurà ningú que t’empari. I no estem fets per a això, no som per viure sols, no sobrevivim sense els altres. De manera que la tensió de la llibertat és aquesta, ser conscients de la dependència inherent al grup mentre intentem mantenir la independència individual.

L'anhel de la pertinença

L’anhel de pertinència és humà i universal, necessitem ser en les persones que ens envolten i ens estimem, però també formar part d’un tot més gran. Per això tenim relats d’identitats col·lectives, uns relats que no deixen mai de tenir una part de ficció. El que no podrem definir mai de forma unívoca és la correspondència entre els sentiments íntims de ser d’un lloc, d’un paisatge, d’un grup proper i particular i els discursos polítics o les banderes que els representen, vestits de talla única on és difícil que hi ens hi puguem encabir tots.