Eleccions constituents

A mesura que el procés d’autodeterminació de Catalunya ha pres forma, la tensió ambiental s’ha fet més i més densa. No ha de sorprendre. Tot i que el mateix José Maria Aznar va arribar a afirmar que en democràcia es podia parlar de tot, no calia gaire perspicàcia per sospitar que el règim del 78 no voldria debatre sobre la independència de Catalunya a la canadenca o a la britànica.

Aquí tot havia de ser més dur, més aspre, més brut. ¿Per què? Perquè si no hi ha reconeixement previ de l’altre no hi pot haver diàleg i negociació entre iguals. El Canadà va reconèixer el Quebec com a subjecte polític. La Gran Bretanya va fer el mateix amb Escòcia. Per això hi va haver diàleg, negociació i votació. Punt. Però entre nosaltres el conflicte s’origina, precisament, pel no reconeixement de Catalunya com a subjecte polític. Un no reconeixement certificat per la sentència del TC del 2010. Per això l’Estat es nega al diàleg, la negociació i la votació.

Negada aquesta via, nomes li queda la política de l’amenaça i la repressió. És a dir, tibar imprudentment de les costures de la societat catalana tot esperant que s’imposi la por i la resignació. Però la resignació és la pitjor opció per al sobiranisme català. De fet, després dels esdeveniments de les darreres setmanes, l’única sortida política real per al sobiranisme és declarar la independència i obrir un procés constituent, tot cridant al diàleg i la negociació. I això és el que passarà avui.

Som, doncs, davant un escenari molt obert i ple d’incerteses. Un territori inexplorat que pot generar vertigen. Però, malgrat tot, tenim algunes certeses que resumeixo sumàriament.

Primer. La repressió policial de l’1-O i el discurs del Rei marquen un punt de no retorn en les relacions entre la societat catalana i l’Estat.

Segon. Els poders de l’Estat no estan en condicions de fer cap proposta realment atractiva a la societat catalana.

Tercer. La repressió que pugui exercir l’Estat espanyol té com a límit l’amenaça a l’estabilitat de l'euro i de la mateixa UE.

Quart. Una eventual suspensió de la Generalitat encara faria més gran la distància entre la societat catalana i l’Estat.

Cinquè. La suspensió temporal de l’autogovern només seria internacionalment tolerable si va acompanyada d’un calendari que fixi eleccions al Parlament.

Sisè. Automàticament, les forces sobiranistes atorgarien a aquestes eleccions un caràcter explícitament i programàticament constituent.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

Setè. En aquest context, les opcions electorals del bloc dinàstic a Catalunya serien, per dir-ho suaument, molt poc lluïdes.

En conclusió, i malgrat les aparences, la posició dels poders d’Estat és significatiament precària. Sobretot perquè, s’hi posi com s’hi posi el nacionalisme espanyol, el conflicte democràtic entre l’Estat i Catalunya només es pot resoldre a les urnes. Amb tantes votacions com calgui. Per això l’Estat està perdent. El que està per veure, però, és quan i com es formalitza de forma efectiva i definitiva l’autodeterminació del poble català. El límit temporal: les pròximes eleccions constituents.