Tenir present Aristòtil

El govern francès emet un decret gràcies al qual es facilita la possibilitat que les empreses ubicades a Marsella traslladin la seva seu social a Bordeus. El desori és fenomenal. ¿Que no considera l’Elisi que Marsella i Bordeus formen part del mateix estat? ¿Quin interès té a beneficiar Bordeus enfront de Marsella? Aquesta situació ridícula (i falsa, per descomptat) acaba de passar a Espanya. 

El govern promou que les empreses se’n vagin de Catalunya (o almenys els aplana el camí), de tal manera que només podem pensar que comet una injustícia monumental o que considera que Catalunya ja no és territori espanyol. O que juga a provocar un caos econòmic, «una perllongada incertesa» que, segons l’FMI, «podria pesar sobre la confiança i les decisions d’inversió a Espanya».

Algú va fer una broma, a internet, tot dient que ja es veia a venir que, un cop desenterrat Dalí, el món s’ompliria de surrealisme. Som en aquest estat. Un estat que considera una part dels seus ciutadans com a enemics i que els titlla, com a mínim,  d’«abduïts», és a dir, sense consciència política individualitzada. Miquel Iceta, no gens sospitós de sedició, va haver de recordar al fiscal Maza que «les abduccions es produeixen quan un extraterrestre segresta una persona». En el fons, però, Maza sabia el que deia, perquè és una de les estratègies més habituals en casos com aquests. En no poder fer front a la idea d’una comunitat organitzada i amb criteri, intenta crear la percepció d’una massa descerebrada i, doncs, susceptible de ser reprimida, policialment o judicialment.

Però resulta que els més de dos milions de persones que van votar en unes circumstàncies com a mínim complicades (i sé que em quedo molt curt, perquè no vull fer ara un memorial de greuges, de cops i insults, de vexacions, violències, estratègies, logístiques i murrieries), aquests ciutadans que no cometien cap delicte, dic, no eren, ni són, una màfia, ni una colla de terroristes, ni una entelèquia creada en un laboratori. 

Com ha escrit David Fernández, «volent ser República, hem après a ser poble». La transcendència del referèndum (el sol fet que es dugués a terme, els vots emesos, la mobilització ciutadana) rau en la força moral que se’n desprèn. Persistent i sòlida. No pot ser menyspreada o negligida, perquè és un actiu polític d’alt nivell i perquè és l’evidència d’un clam col·lectiu. Algú ha parlat d’«honorar els vots», que és una expressió que no m’acaba de convèncer perquè té una connotació èpica en excés.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Més que «honorar-los», en aquestes hores crucials, m’estimo més pensar a entendre’ls com a potència, en el sentit aristotèlic. El que és determinant és el canvi, és a dir, el pas de la potència a l’acte: «El bronze és estàtua en potència», explica Aristòtil. El treball de l’escultor determina en quin moment (el momentum polític, en el cas que ens ocupa) allò que era possible es converteix en una forma que fins aleshores era només un necessari, imprescindible magma que després romandrà, formalitzat, en l’escultura. 

Potser em complico la vida, ara, però espero que se m’entengui.