Anar al contingut

EL RADAR

El referèndum de Piqué

Joan Cañete Bayle

El tractament com al xiringuito de les idees polítiques del central és el mirall convex de la informació política

Avui pot sonar a batalleta, però hi va haver un temps no gaire llunyà en que qui informava d’un equip de futbol ho feia sense la samarreta i la bufanda posades. Per descomptat, no resultava difícil intuir de quina bandera coixejava cada periodista, però en termes generals s’imposava la doctrina de la dona del cèsar: el discurs predominant a l’hora d’informar era el de la imparcialitat, ja que almenys s’havia d’aparentar. Va passar el temps, i una nova tendència informativa es va obrir pas: només tenia credibilitat informant del Reial Madrid –per posar un exemple– algú que es declarés blanc blanquíssim. La lògica era aclaparadora: un reporter blaugrana parlaria malament del Madrid per definició. D’aquí als xiringuitos actuals només hi va haver una evolució natural que va afectar no tan sols el periodisme esportiu. Avui, la informació es fa en gran mesura amb la samarreta ideològica posada. Una cosa és una línia editorial i una altra de diferent, les orelleres ideològiques.

L’esport, i la informació esportiva, són una de les principals expressions del nacionalisme banal, concepte sociològic que es refereix al conjunt de mecanismes  amb què es recorda de forma rutinària, gairebé inadvertida, a la població la seva pertinença a una nació. D’exemples n’hi ha molts, des de la transmissió en primera persona del plural («estem jugant bé però no ens hem de confiar») d’un partit de futbol fins a la identificació amb banderes, escuts, etcètera.

Nacionalisme banal

En la informació esportiva es toleren i fins i tot s’aplaudeixen unes hipèrboles de nacionalisme banal que en la informació generalista només es troben en mitjans allunyats del 'mainstream'. O es trobaven, ja que entre les moltes ruptures (socials, polítiques, econòmiques, ciutadanes….) que està generant la crisi a Catalunya la periodística no és de les més petites. Pocs temes generen consens en la societat catalana en aquests moments; un d’ells seria la crítica genèrica que la premsa informa amb la samarreta posada i que ha abdicat de manera escandalosa de la seva responsabilitat social.

I enmig de tot plegat, va arribar Gerard Piqué. I va ser la premsa esportiva –amb els seus codis, les seves rutines productives, el seu lèxic bel·licoèpic, les seves pinzellades gruixudes, els seus blancs i negres, la seva estigmatització de l’equidistant (¿va ser penal o no?, no hi ha mitges tintes)– la que es va trobar amb la patata calenta a la falda.

La roda de premsa del central del Barça d’aquesta setmana és digna de ser escoltada no per les seves respostes (que també), sinó per les preguntes. ¿T’has plantejat deixar la selecció?, ¿quin missatge envies a l’afició que dubta del compromís?, ¿et penedeixes del que vas dir?, barrejar política i esport és perillós, però tu les vas barrejar… El tractament de les esbroncades en els informatius també mereix un anàlisi semiòtic propi. El millor: aquelles captures de pantalla en què es transcriuen els «insults» que rep Piqué. El principal: «català». A Piqué se l’ha crucificat a la premsa no catalana per barrejar política i esport en la mateixa mesura en què es va elogiar Rafa Nadal Sergio Ramos per barrejar política i esport. Les dobles maneres de mesurar que s’han fet servir amb ell han sigut escandaloses.

Tòxic

El referèndum de Piqué ha sigut, doncs, el mirall convex de la informació política. En el terreny de joc esportiu, les orelleres ideològiques de cadascú en aquesta crisi d’Estat es llueixen sense complexos, al descobert, fidels al clixé que l’esport (i sobretot el futbol) és una forma civilitzada de lliurar una guerra. El que resulta alarmant és que, pel que fa a Catalunya, en segons quin mitjans, a vegades no hi ha cap diferència entre les notícies de política encapçalades per Puigdemont i les d’esports acaparades per Piqué.  «Barrejar política i esport és perillós, però les vas barrejar». Sens dubte. Encara que  ho és molt més barrejar política i segons quin periodisme. 

0 Comentaris
cargando