La pàtria en perill

Va venir l’1 d’octubre i els catalans vam votar al referèndum d’autodeterminació que la Generalitat de Catalunya va convocar. Va venir l’1 d’octubre i les forces de seguretat espanyoles van repartir cops i xiribecs a un poble pacífic que exercia una desobediència, sí, però alhora també un dret democràtic inalienable.

Va venir el 2 d’octubre i deixava un sabor agredolç. Els catalans ens vam centrar més a denunciar la repressió que no pas a defensar el resultat que havia donat el referèndum. Hi havia hagut una victòria aclaparadora del sí, però també s’havia segrestat un percentatge important d’urnes amb vots. La fallida comunicativa del govern va deixar desemparada la dada més important: la participació. Encara avui no queda clar si es van segrestar o no 770.000 vots, cosa que portaria la participació a un crucial i legítim 58%.

Va venir el 3 d’octubre i la vaga general va esclatar, el poble català va tornar a sortir pacíficament i festivament al carrer. Catalunya es va paralitzar, com en els millors temps de les històriques vagues generals. Un calfred interclassista tornava a vertebrar Catalunya sota el clam de democràcia. Amb tot, el govern va desaparèixer. Puigdemont es va fer fonedís. Només el rei Borbó va venir a fer de Felip. 

Es va acabar el 3 d’octubre, no hi havia resultats definitius, havien passat les 48 hores i el parlament no s’havia reunit ni s’havia proclamat la independència. Catalunya havia perdut el moment.

La neoautonomia

És possible que Catalunya estigui dilapidant els grans actius acumulats entre l’1 i el 3 d’octubre. La pèrdua nacional catalana és el guany d’uns quants, els qui compren temps per fer procliu l’adveniment de la neoautonomia. D’aquí neixen els moviments dels delerosos de mantenir unes engrunes en exclusivitat. Els membres del club del cigar –sobrenom del barceloní Club Churchill que acull gent de tota mena– s’hi freguen les mans tot recordant els pactes amb Madrid i uns certs advocats del CNI estratègicament prebendats dins l’independentisme. És un club freqüentat, entre molts d’altres, per Xavier Vendrell, Joan Puigcercós, Joan Maria Piqué o David Madí. Davant la força pública i notòria de l’independentisme, el neoautonomisme s’enroca hàbilment en els pactes de sempre.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

Puigdemont està molt sol. Se sap, es palpa, es veu. Té el poble, sí. Té la determinació, també. Però flaquegen un gabinet, unes forces polítiques i alguns lideratges. Hi ha massa cobdícia de les engrunes. Hi ha massa conspiracions de cort. El greu moment exigeix transparència popular i un calendari fidel a l’esperit de les victòries de l’1 i el 3 d’octubre. Qualsevol retard serà contraproduent, incomprès i aprofitat per les forces unionistes.

L’any 1792 l’Assemblea Nacional revolucionària francesa va proclamar la patrie en danger; és adir, la pàtria en perill. L’espectre de la neoautonomia posa en perill tots els èxits que l’independentisme ha aconseguit democràticament i per poder popular. La futura República Catalana nonada trontolla després que el poble l’hagi escollida massivament. Toca defensar-la en l’hora més cabdal.