Narcosales clandestines

Hi ha notícies que es cronifiquen. Deixen de tenir impacte mediàtic, ja no són pregunta obligada a les entrevistes i es queden sense likes ni es comparteixen a les xarxes socials. El focus informatiu s’apaga però el conflicte es queda.

Amb els narcopisos del Raval està passant exactament això. Van ser notícia de primera pàgina a l’estiu, però l’impacte dels atemptats de l’agost o ara l’1-O els ha deixat en segon terme. D’acord que l’interès mediàtic no es pot mantenir en el temps. Assumeixo la meva responsabilitat com a periodista, però el que no pot desaparèixer és l’ interès institucional. Només amb la llei és difícil desallotjar pisos d’entitats bancàries a les quals no importa tenir-los buits i ni en denuncien les ocupacions. Però, tot i així, cal dedicar-hi més esforços dels que hi estan dedicant l’ajuntament i la Generalitat. 

  

  Després de les imatges que els soferts veïns difonen gairebé cada dia, de repetides casserolades i protestes, d’un incendi en un pis i una fuita de gas en un altre, és difícil d’entendre que només s’hagi promès una comissió de seguiment, prevenció per evitar més ocupacions, reforç de la neteja i alguna actuació dels Mossos. 

La droga fa malbé les persones, però també pot corrompre tot un barri. La prova és que ha desgastat i dividit els veïns, ha generat inseguretat, ha fet tancar negocis i ha provocat que alguns marxin del Raval. I no és estrany. No hi deu haver res de pitjor que témer arribar a casa o posar la clau al pany pensant què et trobaràs a l’escala. Això és el que viuen els veïns dels narcopisos i no és l’única conseqüència d’aquest nou mercat de la droga barceloní. L’altra, fins i tot més greu, és la situació de les persones que hi van a punxar-se. Els narcopisos s’han convertit en narcosales clandestines. 

Explicava Joan Colom, subdirector general de drogodependències de la Generalitat, que en aquests pisos no hi ha cap control sobre els consumidors, són simples clients que s’emporten la droga posada i als quals ningú presta la mínima atenció. En cas de sobredosi, ningú els atendrà. És la diferència del que passa a les sales de venipunció de Barcelona, on l’any passat hi va haver 125 casos de sobredosis agudes i cap, sortosament i gràcies a l’atenció rebuda, va acabar en mort. 

   

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

 En tot això només hi ha algú que hi guanya. Els traficants. Poden treballar des de casa, que per cert no és ni la seva, a l’aixopluc judicial i policial que donen les ocupacions il·legals, i a més fidelitzant els clients perquè allà ningú els ofereix cap alternativa per sortir d’aquest món.

    Els narcopisos estan posant en risc el fràgil equilibri del Raval i la droga pot acabar amb tot allò que ha sobreviscut a la pressió turística i la gentrificació. Potser si no s’hi fa res, els que ara resisteixen, marxaran i, d’aquí un temps, un gran cartell d’un grup inversor anunciarà apartaments de luxe en llocs ara impensables, com el carrer d’en Roig o Sant Gil. I la culpa no serà del turisme. No serà perquè els veïns no ho han avisat.