Els escriptors i la revolució

Resulta molt difícil en aquests moments per a qualsevol que visqui a Catalunya escriure i pensar en una altra cosa que no sigui la situació política.

Quan la vida pública s’accelera, la vida privada s'atura. La democràcia i la pau són un luxe tan valuós perquè, entre altres coses, permeten als individus centrar-se en les seves vides quotidianes: intentar ser feliços i no estar sols, produir alguna cosa que potser ajudi a algú o que perduri en el temps, enamorar-se. I també: fer la compra sense oblidar-se de la meitat de les coses, vestir els fills segons el clima, jugar amb el gos dels veïns.

    

Però des de la setmana passada, a Catalunya, tota la vida i tot l’oxigen són al carrer i a alguns ens està començant a costar respirar.

Aquests dies he vist molts dels meus col·legues escriptors vagant mentalment i físicament d’un costat a l’altre de la ciutat, recórrer els carrers de Barcelona com captaires, sense saber què fer.

Els escriptors som animals emocionals i volubles, tota la nostra intel·ligència es bolca en la intuïció, en les sensacions, en el que no es veu.

Segurament els escriptors som els pitjors periodistes del món. Si anem a les portes d’un col·legi electoral en què s’està esperant que arribi en qualsevol moment la Guàrdia Civil, per exemple, només ens podem fixar en el noi esprimatxat i amb rissos morenos que està sol al final del carrer i que ha de donar el senyal que ja s’acosten. I com que no sabem què fer per ell i ens sembla una mica desvalgut i preocupat, quan passem pel seu costat li regalem tot el que portem a sobre, en aquest cas un paquet de xiclets de menta. I ens passa el mateix quan veiem els guàrdies civils assetjats als seus hotels.

Ficar-se en la pell de l’altre

Considero que la imaginació és la més gran de les virtuts (no només per als escriptors, per a tothom) perquè és una qualitat que actua sobre tot: sobre el cap, sobre el cor i sobre la intel·ligència. La imaginació és la capacitat de ficar-se en la pell de l’altre, d’entendre. D’anar a prendre copes amb uns amics i d’adonar-se que un d’ells està una mica estrany. Llavors, a l’arribar a casa, agafes el telèfon i fins i tot arriscant-te a fer el ridícul (però ¿a qui li importa fer el ridícul passats els 14 anys?) li truques per preguntar com està, per assegurar-te que tot estigui en ordre.

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

Ja sé que diuen que no es pot pactar i que tampoc es pot parlar perquè tots consideren que els seus adversaris són el diable en persona, però si els polítics intentessin utilitzar una mica la imaginació, potser aconseguirien posar-se en la pell de l’altre.

La imaginació al poder, per favor. Encara que només sigui durant una estona.