La revolució digital
Google i nosaltres
Quan els algoritmes poden preveure el nostre comportament, ¿som responsables de les nostres decisions?
fcasals40353927 opinion ilustracion de leonard beard170930162438
Com que els pares cada vegada més comprem les joguines a les webs, sembla que les botigues de joguines més grans del món tenen problemes econòmics i potser han de tancar. Com que conservo una fantasia infantil, la notícia em va suggerir immediatament un conte en què els nens veuen amb sorpresa com desapareixen els llocs on les joguines es poden veure i tocar. Ja només es podrien triar a internet veient les seves diminutes fotos digitals a, posem-hi, Amazon, però sense palpar-les. Fins no haver-les pagat i rebre-les a casa, les joguines, encara que seguirien existint com existeixen les fàbriques alacantines plenes de persones de carn i ossos que les manufacturen, serien una entelèquia. Res d’una experiència tàctil i olfactiva (¿qui no recorda l’olor de nina nova?). Desapareixerien els aparadors als quals tant ens agradava enganxar el nas en la infància. ¿I què hi perdríem? La capacitat de projectar-nos al futur, d’imaginar-nos amb aquella nina, aquella construcció, aquell tricicle, aquella cuineta a les mans. Seria un empobriment terrible per a la psique infantil perquè la joguina, no ho oblidem, serveix per aprendre a viure.
Doncs bé, d’aquestes transformacions parla Belén Gopegui a la seva última novel·la, Quédate este día y esta noche conmigo, en què una matemàtica a punt de jubilar-se i un jove a punt d’acabar la carrera d’enginyeria qüestionen Google mitjançant una llarga carta. Tot comença perquè Mateo envia una sol·licitud d’admissió a la Singularity University de Silicon Valley, una iniciativa molt exclusiva finançada en gran part per Google, i és rebutjat. Llavors Olga li proposa intentar-ho un altre cop, però sense atenir-se a les regles. Aquesta extensa sol·licitud de feina que generen entre tots dos és la novel·la i indaga en la nostra relació amb la xarxa i, sobretot, en els criteris del gran buscador, porta inevitable per la qual els usuaris entrem a internet. Sotmet a examen el poder de Google per ordenar l’enorme, caòtica, desmesurada oferta de continguts i, per tant, per descriure el món. És Google qui decideix què formarà part de la informació comuna i què no, i així prioritza una imatge de persones i col·lectivitats segons els seus propis barems i criteris sempre comercials, com a gran plataforma publicitària que és.
El que Gopegui es pregunta és: si un robot amb un bon algoritme sap que som tan previsibles per enviar-nos informació personalitzada, ¿és que no existeix lliure albir? I si no existeix i en el fons el nostre destí està bastant escrit en la nostra càrrega genètica, els condicionants ambientals, socials, biològics, el big data i el rastre digital que generem, ¿som responsables de les nostres decisions? ¿I és mèrit nostre allò que fem bé? En altres paraules, ¿té sentit parlar de la meritocràcia, que alguns es mereixen que els vagi millor perquè han fet mèrits, mentre que altres els va malament perquè no s’esforcen? És una pregunta important, perquè, com assenyala la novel·la, és la creença dominant avui. No obstant, qualsevol desocupat deixa de creure automàticament en la meritocràcia quan sap que ha treballat i s’ha esforçat com el del costat i tot i així ha sigut acomiadat. També el que té una feina precària i insuficientment remunerada sap que la meritocràcia és una fal·làcia. Tonto és el que triomfa i s’arroga tot el mèrit, quan l’atzar d’haver nascut en tal lloc i en tal època en si mateix ja marca. Com afirma Gopegui, el mèrit és una pantalla buida, un pretext. Millor substituir-lo per perseverança o talent, qualitats que no es posseeixen sinó que es troben i s’usen, una cosa molt més democràtica i esperançadora.
De l’esperança en parla molt Gopegui. I de la desesperança i impotència de qui és rebutjat. ¿Es preocupa Google de tot el que exclou? ¿Se’n preocupen l’algoritme, el robot? Jo també m’ho pregunto. ¿Es preocupen gegants com Amazon pel món que deixen fora? ¿Per les botigues de joguines que tanquen? ¿Pels nens que no podran mirar aparadors sinó només els anuncis que els publicistes ideïn per als seus caparrons? ¿Pels tallers d’Ibi on s’acoblen rodes de cotxets teledirigits i les cooperatives de dones a Onil que amb les seves hàbils mans cusen vestits de nines? El nou model de capitalisme global no té responsabilitat ni obligació més enllà dels seus accionistes, i no obstant, com assenyala Gopegui, les persones serem com sigui el món. No hi ha separació entre individu i societat. Som una mateixa cosa, amalgamats.
Notícies relacionades
Encara que a vegades la lectura sigui dura, està impregnada d’un afecte pels personatges i una dolçor molt pròpia de Gopegui i d’un optimisme que sempre subratlla la força de l’estar junts, resistint i planejant solucions per viure millor molts i no alguns. Perquè bondat i generositat són possibles, només els hem de posar en pràctica.
