Una de zombis

Ens han mossegat els zombis i el que semblava una democràcia s’ha convertit en una llarga nit dels morts vivents. Qui estigui lliure de la infecció que tiri el primer parrac. Mai se sap com va començar, cada expert té la seva teoria. El cas és que un dia van sortir de les seves tombes els primers morts i van començar a caminar a tomballons entre els vius per devorar-los. A No profanar el sueño de los muertos, Jordi Grau va triar un pretext mediambiental, la contaminació. Eren els anys 70. Els conservacionistes parlaven tant de nínxols ecològics que van despertar la curiositat dels habitants d’altres nínxols. Però tot havia començat abans per obra i gràcia de George A. Romero. Fins que va arribar ell, els zombis eren criatures de camp, d’illes exòtiques, i amb el seu cine es van convertir en éssers urbans. En nosaltres mateixos. Així s’apoderarien els zombis de les ciutats, de la vida moderna, de la cultura. L’italià Lucio Fulci va posar Nova York sota el terror dels zombis. Com a la cançó de Leonard Cohen, primer ocuparien Manhattan, i en aquesta ciutat hi entraven sagnant, caminant a poc a poc pel pont de Brooklyn (tot al contrari de com anaven a la feina els miners a Que verda era la meva vall). Les ciutats ens parlen, estan vives com nosaltres, i més que viure-hi convivim amb elles. Barcelona ens ho va dir l’altre dia al cementiri de Montjuïc: aneu amb compte, els morts es regiren. És un joc de paraules, i ja l’havia fet abans de l’estiu l’Ajoblanco a l’anunciar el seu retorn: la seva revolta. Encara que sembli que visquem temps de revolució, es tracta més aviat de temps revolts, amb la domesticitat i l’afartament que té un plat d’ous remenats. Ens ho estava advertint la televisió, el vell oracle. Allò que la sèrie deia que eren «temps revolts» era en realitat una sòrdida dictadura. Però als zombis no els passa com a la sèrie ni com a aquell duet d’Ana i Johnny. Els zombis no necessiten estimar. Ni tampoc menjar. El seu mossegar és per crear nous zombis. La diferència entre un no mort i un no viu, entre un vampir i un zombi, és només de classe. 

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

No hi ha hagut metàfora de la nostra societat de masses més encertada que aquelles pel·lícules de zombis. N’hi ha prou de fixar-se en la roba que porten per comprendre que la seva simbologia serveix tant per a un estripat com per a un descosit. El totalitarisme cec en què vivim ens ha transformat a tots en zombis. A tot arreu ens acusem els uns als altres del que temem ser o potser del que ja som. I quan apareix algú viu, la canilla de morts es tira sobre seu per convertir-lo en un dels seus. Algunes pel·lícules ja ens van posar en el pitjor, n’hi ha unes quantes on no se salva ni la noia. Però poques vegades es mostra en una pel-·li el punt de vista dels zombis, i sempre es queda un pensant com es deuen considerar aquests éssers. ¿Recorden que estan morts o creuen que estan vius? ¿Hi deu haver zombis que, conscients que viuen en un món de zombis, ho diuen als seus? Pur calfred.