Nosaltres i els carrers

«Els carrers seran sempre nostres». Una proclama d’arrel llibertària que, l’última setmana, ha irromput amb força en les mobilitzacions derivades de la repressió judicial i policial del govern del PP contra el referèndum. Una qüestió clau –difícil, enmig del brogit– és definir el perímetre d’aquest 'nosaltres'.

Les mobilitzacions del 20-S han fet pensar, en alguns moments, en un rebrot 'indepe' del 15-M. Aquesta anàlisi podria ser un error. Eren majoria els independentistes que van decidir protestar de manera pacífica i cívica arran de l’operació judicial i policial contra la Generalitat. Però molts dels qui s’han manifestat o han fet repicar cassoles els darrers dies són, simplement, ciutadans que s’han sentit agredits davant de l’embat del PP contra l’autogovern. En molts casos, és gent que no s’ha sentit interpel·lada pel referèndum de l’1-O.

Aquesta gent, però, s’ha sentit interpel·lada aquests dies perquè el que es dirimeix ara com ara ja no és la independència, ni tan sols el referèndum, sinó la defensa d’uns drets civils i d’unes llibertats que van costar molts anys d’aconseguir, i que el PP està posant en risc aplicant mesures pròpies d’un estat d’excepció. Aquest nosaltres més ampli que s’ha dibuixat a Barcelona és a data d’avui el triomf més important de l’independentisme.

Aquesta pluralitat i unitat en la defensa dels drets i les llibertats és una cosa que l’independentisme i en especial el govern de Catalunya i la majoria parlamentària que li dona suport haurà de saber gestionar durant els pròxims dies, sobretot si el referèndum esdevé impossible. Hi ha qui parla de declaració unilateral d’independència com una opció. Una DUI, proclamada des de l’actual 48% dels vots de les eleccions del 27-S, difícilment serà reconeguda internacionalment. A més, pot allunyar l’independentisme d’aquest nosaltres ampli que aquests dies de setembre s’ha anat configurant. Al mateix temps, probablement incrementaria l’escenari repressiu i l’embat contra el ja fràgil autogovern.

Canviar de marc

Per tot plegat, durant les pròximes hores l’independentisme haurà de prendre una decisió transcendental: si cal seguir per la via del xoc institucional o, per contra, canviar de marc i tornar allà on el sobiranisme és fort: la mobilització civil, pacífica i massiva en la defensa de les llibertats i els drets civils. En el primer marc, la Generalitat té poques opcions, perquè l’Estat disposa de tota mena d’instruments per exercitar la repressió.  

Notícies relacionades

El Govern davant el referèndum

Naturgy: no tots els fons són iguals

L’altre marc és aquest nosaltres ampli. Un marc que podria ser dolorós d’acceptar, perquè potser implicarà assumir que la correlació de forces no permet una acció unilateral contra l’Estat com la que s’afronta el proper 1 d’octubre. Però que és alhora un marc guanyador, perquè amplia els marges i prepara el futur.

Segurament no acabarem tenint la República d’Octubre. Però ara ja comença a ser indubtable que, tard o d’hora, a Catalunya hi haurà un referèndum. Serà aquest 'nosaltres' ampli –si es consolida i creix, als carrers i més enllà– el qui el farà possible.