Esperant 'Merkohl'

Expressió alemanya: «Aigües tranquil·les, aigües profundes». En altres paraules: darrere de l’aparent calma s’hi amaga una gran tempesta. Una cosa similar ha passat en les eleccions: guanya Merkel i probablement seguirà governant, com fa des de fa 12 anys, però sota de l’oasi d’estabilitat i benestar alemany tornen els pitjors dimonis del seu passat: l’extrema dreta entra al parlament amb extraordinària força. 

El canvi en el sistema polític alemany és similar al que hi ha hagut en l’espanyol els últims anys. Els demòcratacristians i els socialdemòcrates (fins ara al Govern en gran coalició) segueixen sent les dues principals forces, però tots dos obtenen els seus pitjors resultats. Si als anys 70 van tenir el 90% dels vots, ara no arriben al 60%. Els partits petits són els únics que creixen (extrema dreta, liberals, verds i l’antiga esquerra comunista). En realitat no són petits. No endebades tenen la clau del Govern.

La decisió dels socialdemòcrates de no repetir la gran coalició davant la constatació que Merkel els devora a poc a poc, té dues derivades: l’extrema dreta no serà la principal força de l’oposició – no és un detall menor al país d’Adolf Hitler– però omple d’incògnites la composició del Govern. No és una exageració: la política alemanya entra en territori desconegut. Facin les seves apostes. O Merkel governa sola en minoria; o ho fa amb la coneguda opció Jamaica (demòcrata cristians, liberals i verds); o convoca noves eleccions. Són tres escenaris inèdits que no seran gens fàcils de gestionar en un país obsessionat amb l’estabilitat. L’última negociació per formar Govern va durar 90 dies. Ara el temps serà més llarg.

Mentre els polítics alemanys formen Govern, a la resta d’europeus ens toca esperar. Hem comptat els vots com si fossin els nostres. En realitat no ens són aliens: el Govern alemany liderarà en gran mesura el que passi a Europa els pròxims anys. Un desig gens ocult dels europeistes: que Merkel es converteixi en una espècie de Merkohl i sigui recordada igual que Helmut Kohl pel seu llegat d’una Europa transformada que ara urgeix reinventar-se després del fracàs del brexit.

Notícies relacionades

Dir-se Terricabras

Puig surt a la borsa amb cinturó de seguretat

La cancellera alemanya és una hàbil supervivent. Experta en la microgestió de grans crisis: des de la crisi de l’euro fins a l’arribada massiva de refugiats. Però és coneguda la gran crítica: no ha tingut una gran visió per a Europa i ha imposat sovint de manera miop els interessos d’Alemanya, sense arriscar-se a explicar mesures impopulars a casa que Europa necessita. 

Arriscar-se per la UE

Kohl va propulsar el naixement de l’euro i els va explicar als alemanys que els interessava desprendre’s del seu bé més preat: el marc, el seu principal símbol nacional i la moneda europea més forta. També va propiciar l’ampliació a l’est d’Europa. Elements absolutament essencials –i llavors gairebé utòpics–- de la Unió Europea d’avui. ¿Pot afavorir l’innovador escenari polític alemany una Merkel disposada a arriscar-se per Europa? Sembla difícil, però com agrada recordar als seus fans: de vegades sorprèn.