Cesc Fabregat: "Alguna vegada he escombrat algun turista amb la cua"

3
Es llegeix en minuts
zentauroepp40218695 barcelona 21 9 2017  cesc fabregat  es uno de los que lleva 170922144437

zentauroepp40218695 barcelona 21 9 2017 cesc fabregat es uno de los que lleva 170922144437 / JULIO CARBO

Si en aquestes –¿excepcionals?– festes de la Mercè veuen passar l’Àliga dansant, elegant, al so de les gralles i els timbals, és possible que a l’interior de la seva panxa hi vagi Cesc Fabregat (Calcuta, 1998). Les tradicions populars han sigut el seu ancoratge a la cultura catalana. 

–La seva afició per la bèstia és bèstia, ¿eh?

–He viscut a casa l’amor a la tradició. Els meus pares es van conèixer sent geganters de l’Associació de Festes de la Plaça Nova  [el seu pare, Francesc Fabregat, arribaria a ser cap de Cultura Popular de l’Institut de Cultura de Barcelona]. Als 4 anys ja vaig demanar l’Àliga als Reis.

–¿En lloc de la Nintendo? ¿L’hi van portar?

–Sí, sí. I la camisa, els pantalons, la faixa negra i les espardenyes. Quan vaig créixer i ja no cabia en la figura, la vaig cedir a l’entitat de la plaça Nova per animar altres nens. Encara surt i se la coneix com la petita àliga barcelonina.

–A veure si els enganxa.

–Jo anava a una sortida de gegants amb la meva entitat com qui anava a un partit de futbol.

–¿Quina gràcia hi veu?

–Donar vida a un element festiu que representa la ciutadania de Barcelona és una forma de sentir-me part de la ciutat. I el vincle que s’estableix al sortir al carrer a fer ballar les figures és molt fort.

–Es podria haver decantat per l’holi, la festa índia de les pólvores de colors.

–No hi he participat mai. Vaig ser adoptat quan tenia 2 anys i soc feliç amb la vida que tinc aquí. Soc català. Potser algun dia indagaré en la cultura índia, però ara sento més curiositat per Llatinoamèrica i Alaska.

–Vostè és internacional: una foto seva ha sortit en el National Geographic.

–Em van treure vestit de diable amb la meva companya Cèlia Bartolomé en un correfoc de les festes de Sant Roc del 2013. La foto va guanyar un premi i la van publicar.

–¿Quina mena de jove és?

–No soc gens conformista. No paro en tot el dia. M’aixeco a les 7 i torno a casa a les 11 de la nit. Estudio un grau superior d’esports, i dedico el temps lliure als gegants i a l’Agrupament Escolta Montserrat Xavier de Sants, on vaig des dels 5 anys i on estic a punt de ser cap.

–¿Quins valors li han ensenyat a casa?

–El respecte i la confiança. La confiança un se l’ha de guanyar, però una vegada l’aconsegueixes és difícil perdre-la. Per això l’esport i la colla em semblen bones eines per a la construcció de la personalitat.

–¿Ningú l’ha fet trontollar, mai?

–Vaig donar explicacions fins que em vaig cansar, i vaig acabar envoltant-me de gent que no té problemes amb el color de la pell.

–Algun defecte deu tenir.

–Soc massa impulsiu.

–¿Aquests dies més?

–¿Parla de política? Només diré que no està bé tallar les ales a un poble.

–El moment calent coincideix amb la Mercè.

–Però abans del toc d’inici, quan demanen silenci, se’m posa la pell de gallina. És una emoció difícil d’explicar. Són moltes hores junts, al carrer, provocant alegria, veient a través del visor les cares de la gent.  

–¿Pesa molt la bèstia?

–Uns 30 quilos. Però porto faixa per evitar lesions lumbars. La dificultat està en el ball. Tinc poca visió. Alguna vegada, en un gir, he escombrat amb la cua algun turista que es feia un selfie.

Notícies relacionades

–¿No li fa més malícia sortir a la Rambla aquesta vegada?

–No. És més necessari que mai.