Xais i radicals

Som on alguns volien, uns altres sabien, alguns intuïen i els altres van endevinar: el carrer. Potser l'únic lloc possible, però el més imprevisible i el que posa fi al camí institucional que és el que a empentes i rodolons ha pogut arribar fins aquí. S'admeten tots els estats d'ànim menys la sorpresa. El que vivim és el que estava anunciat des de fa temps a tots els altaveus.

Catalunya ha perdut la seva capacitat de gestió financera, ha viscut un assalt policial de les seves institucions, previ atropellament de qualsevol indici de garantia, i perdrà, probablement, en pocs dies la seva autonomia o el que en queda, que comença a ser poc o més aviat res, com ha reconegut Carles PuigdemontCarles Puigdemont. Espartero, incloent el cavall i els seus collons, pasturen i passegen tan amples.

Un aperitiu

Dol escriure que el que s'ha viscut fins ara és només un aperitiu. Venen dies més difícils. La repressió no té límits. "Estaven avisats", va dir Mariano Rajoy. Ell també ho estava, però té al seu costat aquest monstre marí anomenat Leviatan, que agafa l'aparença d'Estat quan viu entre els homes per proporcionar comodins molt valuosos al seu posseïdor: força, arbitrarietat, desproporció, raó d'Estat, en definitiva.

L'1-O segueix fixat icònicament a la retina col·lectiva com el dia que marca el calendari per al principi o el final del que hagi de venir. Però el 20-S li ha passat ja per sobre i ha vingut per quedar-se. Detencions, uniformes, vaixells per a efectius policials atracats a Barcelona i Tarragona. Tot el que resultava inimaginable per als caps més optimistes sabem amb certesa que passarà.

L'hora decisiva

¿I a partir d'ara? La força del sobiranisme resideix en la seva capacitat de resistència i aquesta afronta la seva hora decisiva. No seran unes hores, no seran uns dies, serà un temps indefinit. I mentrestant la política en mans de la multitud i per tant imprevisible i subjecta al pas, no d'un, sinó de bandades senceres de cignes negres que poden fer variar el rumb dels esdeveniments en un segon.

Xavier Domènech ha dit en una excel·lent intervenció al Congrés que davant l'arbitrarietat, a Catalunya el Govern tindria al davant un sol poble. Universitats, sindicats, el FC Barcelona, el Col·legi d'Advocats i un llarg etcètera d'entitats van abandonar la comoditat d'un silenci impossible per sumar-se al clam que reclama el respecte per les llibertats i els drets fonamentals i la consideració del que a Catalunya uneix la majoria de la societat i que és, ¡encara estem així!, l'acceptació de la seva sobirania política i, en conseqüència, la possibilitat de decidir el seu futur polític preguntant als seus ciutadans.

Abduïts i adoctrinats

Notícies relacionades

¿Per què es protegeix els fumadors?

Les tres grans idees de l’FMI

Però a l'altra banda ningú escoltarà. Segueixen entossudits a no entendre res. Només veuen radicals i, en el millor dels casos, xais adoctrinats i abduïts per TV-3. Ja saben, als xais i als radicals se'ls tracta, al seu parer, amb absolut menyspreu.

Llàstima que no estiguessin ahir a Rambla de Cataluna-Gran Via, o en tants i tants altres punts on la gent va sortir al carrer per defensar la seva dignitat i la de les seves institucions. Haurien vist clarament el que hi havia: bona gent que només demana votar.