¿La calma que precedeix la tempesta?

Aquestes últimes setmanes, hem tingut nombroses referències de les destrosses que causen els huracans. La seva direcció, la seva potència són conegudes. I també ho és que, una vegada a l’ull del fenomen, emergeix una calma que només és l’avançament del cop que vindrà a continuació. Aquests últims mesos tinc l’estranya, i inquietant, percepció que alguna cosa d’això ens passa, aquí a Catalunya i també a Espanya i al conjunt de la Unió Europea. 

Sigui dit per endavant que estic convençut que els humans tenim poc marge de maniobra, una altra manera de definir el conegut pessimisme de la raó. Simplement per disseny evolutiu. Llegiu-vos el text de Robert Meyer i Howard Kunreuther, 'The Ostrich Paradox' (2017), sobre com estem de mal preparats per lidiar amb desastres, i probablement estareu d’acord amb la llista de descomunals biaixos en el nostre comportament, individual i en particular col·lectiu: el d’amnèsia dels pitjors moments, el de l’optimisme sense base, el de la tranquil·litat per petites accions… De fet, si no fos per aquests oblits selectius i els optimismes irracionals, les crisis financeres, simplement, no podrien existir. Però, ¡hi són!, els humans actuem d’aquesta manera i els resultats estan a la vista. I no només en els afers econòmics o financers. La vida política, aquí i a tot arreu, està plena de cadàvers d’aquells que creient que guanyarien van posar tots els seus actius en un plat de la balança. I, llastimosament, van perdre.

Tot això anterior ve a tomb de les inquietuds que plantegen les eleccions alemanyes. No, no es tracta que no hagi de guanyar Angela Merkel. Encara que si no ho fes el seu contrincant més ben situat, el socialdemòcrata Martin Schulz, tampoc constituiria una ruptura radical amb la política seguida per la cancellera. 

Les inquietants notícies que ens arriben des de Berlín, i també d’altres estats de l’antiga RDA, es refereixen a l’auge d’Alternativa per Alemanya (AfD), el partit xenòfob, antiislamista i antiimmigració nascut a partir de la crisi de l’euro i que, després de la fusió-absorció amb el moviment Pegida, ha augmentat les seves opcions d’entrar al Parlament federal. I amb uns resultats que no estan gens malament: si consolida el 10% del vot, cosa que sembla força possible, podria obtenir els 70 escons, i això podria canviar el tradicional to centrista de la política alemanya, on fins i tot els Verds, per no parlar dels Liberals, formen part del seu corrent principal. 

I això perquè el seu discurs és una cosa que no s’havia sentit en la política alemanya dels últims 60 anys. Les afirmacions dels seus líders, com les que només ells són el poble, que el monument a l’Holocaust a Berlín és una vergonya o que s’ha d’acabar amb el culte a la culpa d’Alemanya per la segona guerra mundial són, certament, preocupants. Afegiu-hi el seu racisme explícit i la seva islamofòbia radical i tindreu una aproximació al que s’aproxima al Bundestag el 24 de setembre vinent. 

Llastimosament, la reemergència de l’AfD forma part dels signes dels temps, com han mostrat l’auge de posicions clarament xenòfobes en les eleccions presidencials d’Àustria, en el 'brexit', en els comicis holandesos o en els de França, per no parlar del que passa amb Trump. La llista de raons per a aquest tsunami demagògic, que no retrocedeix i que encara no ha arribat al seu zenit, és llarga: la crisi de l’euro, el salvament de Grècia, el xoc de la marea de refugiats, la creixent divisió europea est-oest pel respecte als drets humans (entre els quals, els dels mateixos refugiats), la insuportable desigualtat, la falta d’oportunitats o la llarga mà russa intervenint en potencials o reals conflictes a Europa i als Balcans. 

Però aquests esdeveniments prenen rellevància ara per la creixent convicció per part d’amplis col·lectius, i entre els quals els votants de l’AfD, que les elits, siguin alemanyes, espanyoles, franceses o europees, tenen altres agendes, en què la solució dels problemes del comú dels mortals no figuren entre les seves preocupacions. 

Fa uns anys, en ple debat sobre el futur d’Espanya en l’euro, em vaig referir des d’aquestes pàgines a la coexistència dels indignats del Sud amb els del Nord. Aquesta indignació del Nord és la que trobem avui, novament, ara a Alemanya i a altres països pròspers de la Unió Europea. Per això el meu pessimisme racional. 

Notícies relacionades

Dir-se Terricabras

Puig surt a la borsa amb cinturó de seguretat

El que dèiem. No us fieu de l’aparent tranquil·litat actual. Sota els peus de la nostra estimada Europa, el terreny no és sòlid. I pot erupcionar per poc que la situació es compliqui. I, tard o d’hora, es complicarà.