Geometria variable

El xoc de trens envaeix el carrer

L'independentisme es mobilitza contra els registres i les detencions relacionats amb l'1-O

2
Es llegeix en minuts
abertran40196070 concentracion y registro de la conselleria d afers exteriors170920103916

abertran40196070 concentracion y registro de la conselleria d afers exteriors170920103916

El simpatitzant de l’ANC ni ho sap ni té per què saber-ho. Però PuigdemontJunqueras Artur Mas, sí. Quan es trenca la legalitat d’un Estat de dret (imperfecte o no) i es pretén erigir una legalitat insurreccional, com va fer el Parlament fa pocs dies, s’obre la caixa dels trons. La de veritat. Ho vaig escriure diumenge: en cap Estat poden coexistir –més enllà d’unes hores o dies– dues legalitats enfrontades. Ja no és qüestió de legitimitats. És que per sobreviure una està condemnada a imposar-se a l’altra.

I quan el temut xoc de trens arriba a aquest extrem i es converteix en un combat de legalitats, venç el que al darrere té més força legal. O fàctica. Per això la responsabilitat de qui traspassa els límits sense poder fer-ho és enorme.

L’espanyolisme s’equivoca quan parla de cop d’Estat, perquè aquesta és una pràctica que a Espanya només van fer servir els militars. Però Puigdemont s’equivoca més quan parla de suspensió de l’autonomia per unes accions que –per excessives que siguin– no suspenen sinó que limiten l’autonomia catalana i s’escuden en la defensa de l’Estat de dret. És clar que el fiscal general s’ha excedit a l’inculpar 712 alcaldes. És clar que tota detenció política és condemnable i que el Col·legi d’Advocats protesta amb raó. Però qui trenca l’ordre constitucional sap que juga amb foc.

Massa irresponsabilitat

El problema de Rajoy és que restablir l’Estat de dret pot ser una solució avui i un problema per demà si la ciutadania no ho aprova. El que va passar a Barcelona ahir és lamentable i no presagia res de bo. L’única cosa positiva és que la Generalitat va rectificar en part la seva insubmissió i va enviar a Hisenda el comunicat setmanal de despeses al qual la setmana passada es va negar. ¿Pot ser un primer moviment per a una paralització de l’escalada que sigui correspost per Madrid? ¡Tant de bo! Però hi ha hagut massa irresponsabilitat per tot arreu.

El 6 d’octubre de 1934 Lluís Companys va proclamar la República catalana i al cap de 12 hores es va rendir davant el general Batet, capità general de Catalunya, que el va amenaçar amb bombardejar la Generalitat. Després el Govern català –el diputat Tarradellas inclòs– va ser empresonat al vaixell Uruguay i condemnat a anys de presó. Per sort eren altres temps.

Notícies relacionades

A finals dels 60, en ple franquisme, tots els dirigents clandestins d’ERC que vaig conèixer al Club d’Amics de la Unesco 

–des d’Heribert Barrera fins a Serra Gasulla i Jaume Casanovas, expresident de La Falç– sabien que Companys es va equivocar al rebel·lar-se contra el Govern de la República. No sé què dirien avui. Però llavors la història es va acabar així: el general Batet, a qui Companys es va rendir, va ser afusellat per Franco a Burgos el 1937; Companys va ser detingut a França per la Gestapo i afusellat per Franco el 1940, i Alejandro Lerroux, el Rajoy de llavors, només va poder tornar de l’exili argentí el 1947.