L'estrany Estat del Daniel
Els que no vam veure clar el tracte a les minories al Parlament, ara no veiem clara la màniga ampla de la fiscalia amb certs drets
«No vull que el meu fill Daniel visqui en un país on la majoria pugui tapar els drets dels que no pensen com ella». Aquesta frase és, sens dubte, el resum més viral del ple del Parlament en què es van aprovar les lleis que ens han portat a la dimensió desconeguda. Si a Joan Coscubiela el va preocupar l’Estat català que anticipava el ple de la Ciutadella, el seu fill Daniel ha pogut veure en l’última setmana la cara més agra de l’Estat espanyol en què viu: límits a la llibertat d’expressió, escenificacions innecessàries per entregar notificacions en mitjans de comunicació, violació del secret de les comunicacions, suspensió del secret bancari, límits al dret de reunió… Tot aparentment emparat per l’Estat de dret, però forçant-lo, com ha explicat José Antonio Martín Pallín. Els que no aplaudim l’espectacle del Parlament tenim dret a dir que tampoc ens han agradat algunes de les respostes que s’han donat. No hi ha necessitat d’enviar agents amb armilles antibales per registrar un modest setmanari a Valls, ni molt menys citar a declarar 750 alcaldes a l’empara del dret penal preventiu. Ni tampoc habilitar les policies locals per requisar fullets o fotografiar els assistents a actes polítics com va passar aquest cap de setmana a Barcelona o a Sitges, on un municipal encoratjat per Rajoy i els seus fiscals es va atrevir a arrencar a un periodista el seu telèfon mòbil i a dir-li «pallasso». I no, no parlem d’un exaltat de la canilla digital sinó d’un agent de carn i ossos amb la seva arma reglamentària al cinturó. Tots són excessos, encara que la seva gravetat jurídica sigui diferent.
Coartades
No, no vull que el Daniel ni els meus fills visquin en un país on la majoria pugui tapar els drets dels que no pensen com ella, però crec que el seu pare tampoc vol que visqui en un Estat que anteposa cegament la unitat indivisible al respecte als drets fonamentals. No sempre, però alguna vegada. Com que els independentistes no obvien sempre la majoria, en vam tenir prou amb una vegada per reprendre’ls. Però no oblidem mai que la canilla digital no porta pistoles reglamentàries. Hi ha simetries que són coartades.
