A PEU DE CARRER
¿Quants grups de WhatsApp ha afectat el procés?
He deixat de parlar amb la família i els amics d'una cosa que ha trencat el bon rotllo, la convivència, entre nosaltres
Potser vostè és com jo, o no. Potser té una opinió formada sobre el procés, però no s’atreveixi a explicar-l’hi a ningú. I l’entenc, la veritat. Jo sí que l’explico. L’altre dia vaig dir per la ràdio que estava d’acord amb el testimoni de Rafa Nadal, que va declarar el seu amor per Catalunya, on se sent feliç, però lamenta la falta de diàleg per trobar una sortida a aquest embolic. I va dir que se sentia espanyol i volia una Catalunya dins d’Espanya. Com que no estic a les xarxes socials, com que no tinc Twitter (ni en tindré), ni Instagram (i això que hi estic temptat perquè estimo la fotografia), ni Facebook, suposo que m’insultarien per compartir l’opinió d’aquest monstre.
Vostè, com jo, llegeix gairebé tot el que s’escriu. És una manera interessant de viure el procés i, sobretot, t’acosta el millor i el pitjor de les dues ribes. La part dolenta, en el fons, és que al final aquest riu, aquest mar, aquest oceà de somriures es pot convertir en un tsunami de desencant, engany i potser, sí, fins i tot tindrà trets finals de kale borroka, perquè, com diu un amic de l’ànima, «tenen joves que poden cremar contenidors, al marge de punxar les rodes i pintar un bus turístic».
Recargolament d'estómac
Hi ha una cosa que, em provoca recargolament d’estómac i, sobretot, em demostra que als inventors d’aquest fenomen, que si es portés a terme sota el paraigua de la legalitat (l’espanyola i la catalana, que també s’ha arraconat), podria fins i tot compartir (el referèndum, el vot, que no la independència), els importa ben poc la convivència. Ho sento, o no, però el pitjor del procés és que ha trencat la convivència, el bon rotllo, entre nosaltres.
Diguin-me exagerat, idiota, folloner (això sí que m’agradaria, ser 'el Follonero', aquest sí és gran), perillós, desestabilitzador però jo he deixat de parlar en família del tema, he deixat de parlar entre els amics de l’assumpte, he deixat de parlar a la feina del procés i fa ja molt temps que he establert la norma que, si sortim a sopar, no es parla del tema. Per no barallar-nos, no per una altra cosa.
Jo no havia cregut mai que un grup de WhatsApp familiar, un altre d’amics i un altre de la feina, es convertiria en la mare de totes les batalles. Jo no havia pensat, de veritat, que aquell nebot meravellós que tinc de la CUP, brutal, un xaval que ha tirat endavant amb totes les plagues del món a sobre, llicenciat universitari, solidari com pocs, una oenagé amb potes, acabaria gairebé, gairebé, insultant-me pel whatsap familiar, fins que li vaig recordar que jo era el germà del seu pare, ja mort.
A la màquina de cafè de l'hospital
Jo he anat a l’hospital on cada mes em mesuren la pressió dels meus ulls amb glaucoma i la doctora, meravellosa, ha tancat les portes i hem parlat del tema. «Necessito parlar amb algú, Emilio, perquè aquí, a la màquina de cafè, hi ha doctors que es tornen bojos quan defenses determinades postures ¡i tenen set anys de carrera! i, abans, eren éssers encantadors amb qui es podia parlar de tot i discrepar ¡i tant!, però de manera civilitzada».
Notícies relacionadesLa meva família ha sigut, creguin-me, una tortura de morts incomprensibles. Vaig perdre la mare als 15 anys (i en tinc 65) i, ¡merda!, vaig perdre el pare, just quan s’havia jubilat i començava a disfrutar de la vida i els seus nets, més que dels seus fills. I se m’han mort a les mans germans molt més joves que jo. I un, el Pepo, el nostre 'Superman', es va anar apagant per una ELA assassina. I tot, casaments, naixements i separacions les hem portat de meravella, en viu i en directe, per WhatsApp i els caps de setmana, dinars i sopars a casa dels uns i dels altres, en calçotades a Santes Creus… però arriba el procés i ¡boom! ho torpedina tot.
És evident que la sang mai, mai, ha arribat al riu. ¡Faltaria! Fins que algú diu s’ha acabat de parlar d’això al grup familiar. S’ha acabat. Això ha aconseguit aquest procés: que posem barreres, línies vermelles, entre nosaltres. Em diran que no totes les famílies, ni grups d’amics, ni companys de feina són així. Potser. Però a això els respondré que jo, amb tots els que parlo, em diuen el mateix. Per això ho escric, perquè els que han provocat aquest embolic sàpiguen el dany col·lateral que estan provocant. Que, insisteixo, donats els insults, no sé si té marxa enrere. Ni amb deu calçotades seguides.
