Joan Coscubiela i els herois del tuit

De manera inesperada, ha emergit una figura en la política catalana, Joan Coscubiela. Les seves intervencions, en els debats recents al Parlament de Catalunya, van sorprendre els uns i els altres, guanyant-se un aplaudiment sonor de part de l’hemicicle i el reconeixement de gran part dels que, fins i tot no compartint les seves sensibilitats polítiques però no subjectes a l’estricta disciplina parlamentària, poden opinar en llibertat. I, potser el que és més important, la simpatia de molts ciutadans que, lluny de radicalismes, aspiren a una vida digna.

M’alegra molt aquest merescut reconeixement a una persona per qui, des de fa anys, i des de posicions no sempre coincidents, sento un enorme respecte.

D’ell  podríem assenyalar, com s’ha fet aquests dies, una trajectòria de prop de mig segle carregada de coherència i coratge. Destaca el seu compromís sindical que, de jove, el va portar a conèixer la mateixa presó que, quan era un nen, ja visitava per trobar-se amb el seu pare, també pres i sindicalista. Però no voldria limitar-me a aquest o altres episodis similars.

Considero que la sorpresa per les seves intervencions reflecteix una dinàmica molt preocupant, la inconsistència i frivolitat de gran part dels nostres líders polítics. Per sort, algun Coscubiela encara queda, però constitueixen, lamentablement, una espècie en vies extinció. De fet, ell mateix ja ha anunciat la seva retirada al finalitzar la legislatura.

Sovint sorprenent

Joan Coscubiela és una persona intel·ligent, sensible i curiosa. A partir d’aquests atributs, manifesta una doble virtut que escasseja actualment en la política. D’una part, l’empatia, el fet de posar-se en el lloc de l’altre per procurar entendre’l i, d’una altra, la solidesa d’uns criteris que considera la base indiscutible d’una vida en democràcia. Per això, en la seva trajectòria, ja sigui en el sindicat o, més recentment, en la política, ha sorprès sovint, acostumats tots que líders polítics, i no polítics, no s’allunyin del guió previsible i d’un discurs, sovint, erm i avorrit.

Notícies relacionades

¿Per què es protegeix els fumadors?

Les tres grans idees de l’FMI

I per si dubtàvem de la seva excepcionalitat, poc va trigar un destacat representant d’això que denominen la nova política, i líder del grup parlamentari d’Esquerra a Madrid, Gabriel Rufián, a llançar el tuit següent: «Coscubiela és com el camarada que anava fa 40 anys amb les mans sense durícies a les cases dels obrers a dir-los que era millor no fer vagues». Té el seu mèrit, als seus 35 anys i segurament des de la comoditat d’un sofà, utilitzar el mòbil per llançar aquest missatge. Un heroi.

Em preocupen aquests escenaris en què ens anem endinsant, on el gran actiu de molts polítics, que són els que ens governen, resideix a llançar tuits agressius i ximples. I em causa pena que Joan Coscubiela anunciï la seva retirada. Sense Coscubieles el que ens espera són professionals del tuit. Anem bé.