'Indepe' o fatxa

Sí, confesso que en els petits dies previs al gran dia, la Diada, vaig témer que al llarg del dia es produís algun acte de provocació per alguna de les parts, i fins i tot m’hi vaig jugar un sopar amb el meu amic Joan, que feliçment he perdut. Una vegada més, i en van moltes, la pavloviana i alegre ciutadania independentista i la seva descendència van treure a passejar la seva il·lusió i les seves banderes fins a compondre una creu, un signe +, potser en velada al·lusió al president que va haver de fer un pas al costat. 

Malgrat el signe positiu i de la proximitat de l’1-O, sembla que en aquesta ocasió els assistents van ser menys que en anteriors aniversaris, com passa al Camp Nou quan l’equip no està fi i l’afició xiula la llotja. Després, els autocars, en perfecta caravana, van tornar els manifestants a les seves comarques amb la satisfacció del deure complert. ¿Incidents? Tres banderes 'a l’ast', només draps.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

Entenc que els anticatalans de sempre estiguin encantats amb la que està caient ara com a lògica conseqüència d’altres perversos episodis nacionals: on n’hi ha dos n’hi ha tres i al final els llops s’han desposseït de la seva disfressa d’ovella, diuen. Ve de lluny que els catalans som seny i rauxa, nobles metalls que al llarg de la història han prestat grans serveis tant en aliatge com per separat. Però en els últims temps, i potser per contagi, a les nostres virtuts nacionals se n’hi han sumat altres procedents de l’altra riba: la picaresca i la xuleria. I així estem veient com les nostres màximes autoritats es passegen com a habilidosos ratolinets enmig dels forats del formatge del sentit comú, juguen hàbilment amb les boletes del triler i discursegen des de la retòrica de Cantiflas o Groucho (la part contractant...) fins a convèncer la seva fidel clientela que els burros volen, les lleis són un article de broma i la Terra té forma de plàtan. El seny ha mort; visquin la mentida i la innocència dels que se la creuen.

Els que hem estat aquí tota la vida intentant equilibrar meridians i paral·lels ho tenim un pelet més cru que els friquis de l’anticatalanisme, ja que ara els matisos no compten i així que et descuides et titllen de botifler –lletja paraula– o col·laboracionista: 'indepe' o fatxa. Per repetits fins a l’atipament, ja no valen els arguments; això s’ha convertit en un Barça-Madrid sense àrbitre on tot és emoció. Però no crec que cap turista pugui imaginar, passejant pels tranquils carrers de Barcelona o d’altres localitats catalanes, que se n’acosti una de grossa. Potser la guerra només existeix en els mitjans de comunicació, mentre la ciutadania torna a acompanyar els seus fills a l’escola i comença a  guardar a l’armari la roba d’estiu.