IDEES

El barret de Jordi Puntí

2
Es llegeix en minuts
ealos39945446 barcelona  4 09 2017  entrevista con jordi punt  por su nuev170913142930

ealos39945446 barcelona 4 09 2017 entrevista con jordi punt por su nuev170913142930 / Mireia Reynal

Explicava Billy Wilder que quan estaven encallats amb el guió de 'Ninotchka', perquè no sabien com mostrar de forma plàstica i breu que la protagonista soviètica havia caigut sota l'encanteri del capitalisme, Ernst Lubitch va sortir del bany i va cridar: "¡És el barret!"

La història del barret té tres actes. Ninotchka el veu per primera vegada en un aparador del Ritz, acompanyada dels seus tres còmplices bolxevics, i diu: "¿Com pot sobreviure una civilització que permet a les dones portar això als caps?" Més endavant torna a observar-lo i emet un so ambigu: "tx, tx, tx". La tercera vegada, ja sense els seus acompanyants, obre un calaix i el treu. I se'l posa.

Wilder crida a aquesta forma elegantíssima, còmica i econòmica de resoldre una trama 'El Toc Lubitsch'. I encara que això no és Amèrica i les nostres lletres no són el Hollywood de la Metro, si algú conserva aquesta rosca subtil aquí és Jordi Puntí. Als relats del seu últim llibre tots els personatges es mouen, en autoestop, en creuer, amb una cançó. I el barret de Ninotchka pot ser un tema d'Orange Juice, un maletí misteriós o un ronyó pendent de ser donat.

Va escriure Vonnegut que en un bon relat "tots els personatges han de desitjar alguna cosa. Encara que sigui un got d'aigua", i en 'Això no és Amèrica' tots la desitgen amb molta intensitat i poc escarafall. Alguns el que desitgen és no desitjar, que és una altra forma de dir que voldrien oblidar el que han desitjat i perdut. Per això, un dels personatges camina pel passeig de Sant Joan escrivint amb les seves passes el nom de la seva nòvia morta. Donada la meva congènita desorientació, si jo fes això acabaria escrivint alguna paraula en ciríl·lic, però des que he arribat aquí busco a Nàpols amb Gran Via el bar de la timba de 'Maletes Perdudes', rondo Joanic i baixo Sant Joan traçant una I, l'última de Jordi i Puntí.

El Toc Puntí és 'mar i muntanya', biblioteca i carrer; el relat et mira amb ulls d'animal trist i no saps si per riure o plorar

Notícies relacionades

A l'últim relat enuncia que hi ha dues menes de narradors: els pescadors i els caçadors. El Toc Puntí és mescla de tots dos, 'mar i muntanya', biblioteca i carrer, i, sigui quina sigui la peça capturada, el relat se't queda mirant amb ulls d'animal trist: mai saps si titil·len per encendre's o apagar-se, per riure o plorar. I a tu et passa el mateix.

Puntí és com Busquets, que quan fa una passada no sols sap què succeïrà sinó també què hauria succeït si hagués enviat la pilota a l'altre extrem (sap, fins i tot, com aquella passada hipotètica influiria en la salut sexual de l'altre jugador o en la seva declaració de la renda): és a dir, sap mirar-se i sap mirar, sap transcriure la realitat però sap fabular a partir d'ella. Sap, en definitiva, entendre aquest món perquè sap crear petits mons i també sap que l'atzar desordena la vida però ordena la ficció.