O integrats o agraïts

Just després dels atemptats vaig rebre un whatsap que deia: «Estic molt agraït a la gent que ens va obrir les portes de casa seva». La cosa no tindria res de sorprenent si qui l’hagués enviat hagués sigut algú acollit com a refugiat de manera molt recent, però l’emissor del missatge és un home que va arribar quan tenia un any, que s’ha relacionat sempre amb tota normalitat tant amb persones del seu mateix origen com d’altres, que no sol donar gaires voltes a totes les qüestions identitàries i per a qui el lloc on fa més de trenta anys que viu és tan propi com pugui ser-ho per a algú amb quatre cognoms catalans.

Almenys fins ara s’ha sentit així d’arrelat i esperem que així segueixi a pesar del terror. El que és curiós és que fes servir la paraula agraïment. Si has de manifestar la teva gratitud a la societat on van arribar els teus pares fa més de tres dècades, on han treballat i pagat impostos, on has anat a escola i has crescut, t’has emparellat i has tingut fills, on no recordes gairebé mai que vas néixer fora d’aquí, és que la teva integració és un procés amb prou feines embastat. I no perquè no tinguis clar que aquest és el teu lloc sinó perquè encara hi deu haver molta gent que deu creure que l’espai que ocupes o és temporal o és d’inferioritat.

La prevalença de l'origen

Fa uns anys, al festival de literatura de la ciutat italiana de Màntua, vaig compartir taula rodona amb l’escriptora italosomali Igiaba Scego. En la seva intervenció va parlar del racisme a Itàlia, que va qualificar d’institucional, i en acabar un home entre el públic li va dir que es notava que no coneixia prou bé la societat italiana i que hauria d’estar agraïda que aquesta l’hagués acollit.  

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

Quan García Albiol tuitejava que Pisarello havia d’estar agraït al país que el va acollir el que feia era establir de nou la prevalença de l’origen per damunt de qualsevol altra consideració, com ara que algú decideixi voluntàriament ser part activa de la societat on viu. La ciutadania integrada és això, formar part del món immediat en què vius i no estar pensant sempre en un passat remot o en una possible vida paral·lela en un país diferent o creure que el teu lloc ha de ser de segona. 

.@G_Pisarello deberías ser un poquito más agradecido al país que te dio acogida y una oportunidad. @lavanguardia https://t.co/Hj2FcfHOM5

— Xavier García Albiol (@Albiol_XG) 5 de septiembre de 2017

La paradoxa és que algú que tria deliberadament assumir un paper cívic destacat és perquè no se sent estranger però a la primera de canvi els seus posicionaments polítics no són refutats segons el que diu sinó segons el lloc on va néixer. Del que es tracta en realitat és de desacreditar qui no pensa com tu recordant-li la seva procedència. Aquest cop ha estat el líder del Partit Popular qui ha exigit l’agraïment a Pisarello, però aquesta postura és més habitual del que sembla. Per això la integració, que pot donar-se d’una manera natural quan som petits, necessita una actitud activa i perseverant quan som grans.